Parlàvem fa una setmana de que el nostre primer equip masculí havia tret el caràcter i l’orgull als moments més delicats per tal de lligar quan abans millor la permanència a la màxima categoria del bàsquet català. La victòria a casa contra el Bàsquet Pia Sabadell, resultat justament d’aquestes virtuts, era un pas de gegant però no definitiu. Calia assegurar una victòria més a les dues jornades que restaven per no dependre de resultats aliens.
La primera de les dues oportunitats era d’or, però com tot allò que implica aquest metall preciós, molt difícil d’assolir. Calia anar a guanyar a la pista del CB Castellar, justament un altre dels equips directament implicats en la lluita per evitar el tan temut play-out de descens.
Els del Vallès portaven una dinàmica oposada a la nostra, doncs acumulaven quatre derrotes consecutives que, això sí, havien estat contra rivals classificats entre els cinc primers llocs del grup. Això els havia portat des de la setena posició amb 10 partits guanyats i altres tants perduts (i opcions de lluitar fins i tot pel play-off d’ascens!) fins la novena amb un balanç negatiu de 10/14 i el perill del play-out a tocar doncs es trobaven empatats a punts amb el Pia Sabadell.
Curiosament, els seus rivals en les jornades esmentades van ser els mateixos que s’havien enfrontat amb el Ploms-Salle una jornada abans, amb la important diferència de que nosaltres havíem aconseguit la victòria en dos dels quatre enfrontaments, i abans del partit d’ahir ens trobàvem una victòria per sobre d’ells a la classificació (11/13).
Malgrat tot, el fet és que el Castellar jugava a casa i es trobava en una situació molt semblant a la nostra de fa una setmana: obligat a guanyar per no complicar-se la vida havent-se de jugar la permanència en un partit decisiu, la darrera jornada a la complicadíssima pista del Pia Sabadell… Sí, aquella on vam suar tinta la darrera jornada de la temporada passada per segellar l’accés al play-off pel títol.
Nosaltres, amb una victòria més i l’avantatge d’haver vençut el partit de la primera volta per 11 punts, teníem a més el marge de la darrera jornada a casa davant el virtualment descendit Cantaires Tortosa, i això en certa manera ens treia una mica de la urgència que afectava els locals, però tot just això: només una mica.
Però per complicar-nos una mica més les coses sempre teníem les nostres molestes companyes de tota la temporada: les lesions. En el moment més inoportú, un dels millors jugadors de l’equip (i de la categoria), el Jony Medina, es lesionava durant els entrenaments de la setmana i ho feia a sobre en el que és la seva eina de treball indispensable: el canell. Una nova lesió per afegir a les incomptables que hem patit al llarg del curs i que ens han impedit comptar amb la plantilla al complet en cap dels partits disputats.
Però el partit s’havia de jugar i s’havia de mirar de guanyar… I així va ser. Com es podia esperar, els locals, molt tenallats per la pressió d’haver de guanyar, es van trobar amb un rival molt menys pressionat i convençut de les seves possibilitats.
El començament, amb un parcial molt pobre al primer quart (10-9), ja donava idea de que seria un partit travat i no massa maco. El segon ho va acabar de demostrar però afortunadament ja amb el marcador a favor nostre: 9-14 de parcial i 19-23 (un resultat no gens estrany en un primer quart) al descans.
Al darrer enfrontament contra el Pia, el tercer quart va ser el del trencament del partit a favor dels nostres interessos, i semblava que aquest podia tornar a ser el cas al retorn des dels vestidors; tanmateix, i malgrat que el marcador va oscil·lar força i que els nostres van assolir un màxim avantatge fins llavors de 9 punts (27-36), els locals van reaccionar i van acabar guanyant el parcial per un punt, 23-22, fins el 42-45 amb que s’entrava als darrers 10′.
I el començament d’aquest darrer període no va ser gens engrescador: un 7-0 d’entrada donava quatre punts de marge al Castellar, crescut. Afortunadament, els nostres es van saber sobreposar un cop més a tot plegat i van retornar el cop, a sobre corregit i augmentat: 0-11.
Així, no només es recuperava sinó que s’augmentava el marge fins el 49-56 ja dins els darrers 2′ de partit. A partir d’allí, intent de recuperació per part del Castellar amb dos triples consecutius i forçant faltes esperant les errades del rival en el tir lliure… Que no van arribar. Cinc tirs lliures de sis intents en el darrer minut van permetre tancar el partit amb un marge curt però suficient: 59-63 i la satisfacció, enorme, de la feina ben feta i a temps, tot i el patiment.
No ha estat una temporada fàcil, en absolut, però el que no es pot negar és el compromís d’aquest grup, entre tècnics i jugadors. Un compromís que, unit a una innegable qualitat de la plantilla, tant esportiva com humana, ens ha permès un cop més assegurar-nos un lloc en la Copa Catalunya 2019-20 i poder seguir presumint de tenir un dels equips amb més integrants formats des de la base, que pot permetre’s competir amb garanties a la màxima categoria del bàsquet català.
Enhorabona i moltes gràcies per l’esforç, equip! Ara, a celebrar l’èxit la darrera jornada a casa i contra el CB Cantaires Tortosa que, malauradament, confirmava unes hores abans el seu descens a Primera Catalana.
