Com probablement cap de nosaltres podrà oblidar mai, el 14 de març de 2020 es publicava al BOE el RD 463/2020, pel qual es declarava l’estat d’alarma i s’adoptaven una sèrie de mesures d’urgència, entre elles sobre tot el confinament domiciliari obligatori, per tal de lluitar contra la ja evident crisi mundial ocasionada per la pandèmia de COVID-19, tal com l’havia definit pocs dies abans, el dia 11, l’Organització Mundial de la Salut (OMS).
Començava un període duríssim, amb un nombre esgarrifosament creixent de morts diàries, que cada cop afectava més països, i que de fet, tot i que evidentment la part més dura i cruel de la pandèmia sembla haver quedat enrere, encara ens segueix afectant i preocupant.
Des de llavors, per raons òbvies, bona part de la nostra activitat quotidiana es va veure afectada, quan no aturada completament. Poc a poc vam haver d’anar renunciant, i adaptant-nos a fer-ho, a més activitats que fins feia poc consideràvem necessàries o fins i tot imprescindibles. Sobre tot aquelles que implicaven un contacte estret entre persones, i fins i tot dins del nostre àmbit familiar.
Evidentment, l’esport, i per tant el bàsquet, no van ser excepció i, en ser considerades poc més que activitats de lleure, van ser de les primeres en ser directament cancel·lades. I aviat en farà un any. Un any des que, parlant de casa nostra, es van jugar els darrers partits de bàsquet.
La situació, tot i que amb alts i baixos, ha anat evolucionant a millor. El confinament dur va funcionar, però probablement per excés de confiança, vam patir un rebrot poc després de que se suavitzessin les mesures de prevenció. No moria ja tanta gent, però el nombre de contagis registrats no només no baixava, sinó que tendia a pujar. Es començava a parlar de vacunes, però aquestes es veien com una solució que trigaria molt a arribar.
Però les vacunes han arribat, abans del que es pensava, i la humanitat ha demostrat una vegada més que és capaç de reaccionar davant de situacions de crisi i trobar-hi sortides. La llàstima és que, pel que sembla, han de ser crisis especialment greus i, sobre tot, afectar allò que sovint s’anomena “el primer món”.
Sigui com sigui, les ja famoses i malaurades corbes de contagis i morts degudes a la pandèmia han mantingut una tendència general a la baixa i, malgrat el poc seny que sovint han demostrat alguns sectors de la societat, fins i tot alguns amb alts graus de responsabilitat, sembla que finalment podrem sortir-ne… Aquells que hem pogut sobreviure a la malaltia.
Ha passat un any, en efecte, i seguim parlant de la COVID-19. De fet, probablement serà bo que no deixem de parlar-ne mai malgrat que tot millori, ja que és important no oblidar la història si no es vol haver de repetir-la. Tanmateix, sembla que podem començar a recuperar algunes d’aquelles activitats que, probablement de forma injusta, es consideraven prescindibles, si no contraproduents, durant la pandèmia. Entre elles, el bàsquet.
Centrant-nos doncs en allò que és al cap i a la fi el tema fonamental d’aquest lloc web, com dèiem aviat farà un any des de la disputa dels darrers partits de bàsquet a casa nostra i, com ja vam anunciar fa poc, tindrem l’oportunitat, tot i que encara amb moltíssimes limitacions, de començar a jugar de nou.
Aquest dissabte dia 6 de març, al Pavelló Joan Sirolla i a les 6 de la tarda, el nostre Sènior Masculí A disputarà, si tot va bé, el primer partit del que podríem anomenar una versió adaptada de la Copa Catalunya. Una estona després, a les 19:30, el Sènior Femení A jugarà el seu partit a Premià de Mar.
I és que ja sabeu, però no ens cansem de repetir-ho, que som l’única entitat de Reus i una de les poques de Catalunya que tenen els seus dos equips sènior a la màxima categoria del bàsquet català.
Justament el 7 de març de 2020 jugaven tots dos equips el seu darrer partit de la malaurada temporada 2019-20. I tots dos ho feien amb victòria, més simbòlica que efectiva però important al cap i a la fi. Les noies guanyaven (53-57) el derbi a la pista de l’AE Pare Manyanet (a Primera Catalana); els nois aconseguien guanyar el tercer classificat de Copa (i avui equip EBA), l’UE Sant Cugat (72-68).
La remodelada Copa Catalunya, que per tal de que es pugui disputar s’ha hagut d’acollir al fet de ser d’àmbit estatal (donarà accés a Lliga Femenina 2 o a Lliga EBA segons el cas), tindrà una durada amotllada a les dates en què comença i, com hem dit, estarà envoltada d’un important nombre de mesures de seguretat per garantir que no es produiran contagis de COVID-19.
De fet, el precedent de les competicions equivalents a altres comunitats i, a Catalunya, les que ja són d’àmbit FEB, ha estat positiu, i entenem que aquest fet haurà ajudat a que es pugui, com a mínim, activar aquesta competició.
Així doncs, un any després tornarà a haver-hi bàsquet. Caldrà però un important esforç per part dels clubs, als quals com gairebé sempre es traspassa la responsabilitat de que tot rutlli. Per exemple:
- S’hauran de fer obligatòriament tests ràpids d’antígens a jugadors/es i cos tècnic (tothom que s’hagi d’asseure a la banqueta, per entendre’ns) i aquests tests aniran a càrrec dels clubs, tant la seva adquisició com la realització, que han de fer professionals sanitaris col·legiats.
- Els resultats de les proves s’hauran de remetre amb prou antelació a la FCBQ per tal de validar que es puguin disputar els partits i prendre les mesures oportunes si es detecta algun positiu.
- Els partits seran sempre a porta tancada, amb limitacions estrictes pel que fa a l’accés de persones que no participin directament al joc (un petit nombre de directius i personal de mitjans de comunicació).
- Els jugadors i jugadores, en la majoria dels casos, així com els àrbitres, no podran dutxar-se en acabar i fins i tot no podran disposar de vestidors.
- Caldrà disposar de mitjans higiènics adequats a diversos llocs de la pista i controlar estrictament els accessos a la instal·lació on es disputin els partits, així com la sortida de la mateixa.
En definitiva, pot semblar molta feina però entenem que és important donar el pas i d’alguna manera trencar la barrera que durant un any ens ha impedit competir.
És només un pas, potser en el nostre cas més simbòlic que altra cosa, però confiem en que surti bé i això ajudi a que se’n puguin donar altres. Costarà esforç i diners, però ho entenem com una inversió per ajudar a que, poc a poc, la resta dels nostres equips puguin també recuperar la normalitat.
Al cap i a la fi, i d’això nosaltres Ploms-Salle Reus en som un dels exemples més clars, la majoria de jugadors i jugadores que prendran part als partits de dissabte seran formats al nostre club, en alguns casos des que van començar a jugar a les seves escoles. Són el mirall en què s’han de veure reflectits els júniors, cadets, infantils, preinfantils, alevins i benjamins d’avui.
Fa anys que venim apostant per equips formats majoritàriament per nois i noies que se sentin identificats amb nosaltres des de ben petits, i que creixin amb nosaltres fins arribar a la majoria d’edat i la categoria Sènior. No tots podran acabar jugant als primers equips, potser alguns fins i tot no ho tindran com a objectiu, però a la vida no se’ns regala res, i en bona mesura depèn de nosaltres mateixos assolir allò que anhelem. Quan vegeu l’alineació dels dos equips, fixeu-vos-hi bé.
Esperem doncs poder anunciar més aviat que tard la recuperació de l’activitat competitiva, malgrat que sigui amb importants limitacions, com a pas previ al que esperem que sigui una temporada 2021-22 ja, per fi, normal.
Mentrestant, i com se sol dir, carpe diem i aprofitem allò de què podem gaudir avui, esperant això sí que l’endemà sigui millor.
MÉS QUE MAI, SALUT I BON BÀSQUET!!!
