Es va intentar, i gairebé es va fregar el miracle després de que no fa tantes jornades el nostre Sènior Femení A de Copa Catalunya estigués gairebé condemnat al descens directe. Es va tenir a tocar al primer partit, jugat a Tarragona, en un final on els nervis van predominar sobre les idees i va guanyar qui més sort va tenir. I encara més a prop es va estar al segon, aquest cop a casa.
Les jugadores que entrena el Carlos Aparicio van dominar bona part de l’encontre, amb avantatges de fins a 7 punts, i van demostrar la tremenda igualtat que hi havia entre els dos equips. Van saber fer molt bé els deures: frenar la jugadora més decisiva del rival, la nord-americana Olivia Fouty, qui a ambdós partits es va quedar molt per sota de les seves estadístiques mitjanes de la temporada i sobre tot de la segona fase. Pocs comptaven però, ni tan sols els tarragonins, amb l’aparició d’altres jugadores del TGN que van fer probablement el partit de les seves vides. Cal destacar sobre tot la seva capitana la Laura Vilamajor, qui amb cinc triples (la seva millor marca de sempre amb diferència), va gairebé dinamitar el partit i les nostres aspiracions. No deixa de ser una satisfacció, dins la tristor per la victòria del rival, que sigui justament una jugadora de les “de tota la vida” i per tant especialment compromesa, qui lideri l’èxit del seu equip. Aquest és i serà també el nostre objectiu, i de fet ja s’ha vist clar que en el nostre cas en qui sempre podrem confiar serà en les jugadores de la casa.
Res es pot retreure en aquest tram final de la temporada a les nostres. Han patit tota la temporada amb lesions greus, baixes inesperades, capricis del sistema de competició i de la distribució de grups, arbitratges, fins i tot problemes burocràtics… Sens dubte també s’han comès errors, sovint forçats per voler mantenir-nos fidels a la filosofia de base del nostre club i a la contenció econòmica, però poc o res es pot retreure a les jugadores, que han fet el que han pogut.
El descens de categoria és sempre un cop dur, i les llàgrimes de les jugadores un cop confirmat no deixen lloc a dubtes, però com els dèiem a peu de pista i amb el cor encara oprimit, ens ho hem de plantejar com un pas enrere per agafar impuls i la temporada que ve buscar recuperar la categoria que ens mereixem. Les joves jugadores del Sènior B i del Júnior, que aquest any s’han hagut de carregar d’una responsabilitat inesperada, han assolit gràcies a això una maduresa i una experiència que s’han anat fent paleses a mesura que augmentava la pressió sobre el grup. Bona prova d’això és que en els moments més complicats es van saber guanyar dos partits a vida o mort contra sengles rivals directes i s’ha plantat cara a un equip amb més pressupost i que venia en una línia de joc ascendent i carregat de moral.
Confiem en que la base de l’equip es pugui mantenir i no dubtem del seu compromís, de manera que la temporada que ve a Primera Catalana sigui, com dèiem, per gaudir del bàsquet, créixer com a jugadores i com a grup i poguem tornar a Copa Catalunya amb garanties. Tant les noies del planter amb què ja comptem com la base que puja apretant molt fort ens fan ser molt optimistes.
Gràcies a tota la família del Bàsquet Ploms Salle Reus pel suport rebut al llarg de la temporada i esperem recompensar-lo amb èxits ben aviat.
