Pol Olivier Cañadell
• Lloc i data de neixement: Tarragona, 24 de septembre de 1994
• Aquina edat vas començar a jugar a bàsquet?
Vaig començar a jugar al col·legi Lestonnac-L’Ensenyança de Tarragona en les catagoriesmini, i tot i que ho vaig deixar parcialment per practicar la natació, sempre vaig tenir lapassió del basquetbol dins meu, i això va fer que tornés, ja que m’agradava estar i jugar ambels meus amics.
• A quins equips has jugat?
Com he dit abans el meu primer equip va ser el del meu cole Lestonnac, després, els dos
anys de cadet, els vaig jugar al CBTarragona, seguidament vaig marxar al CBVila-seca per
jugar el primer any de júnior, i el segon any el vaig jugar al Salle-Reus Ploms. Després vaig
haver de pendre una decisió molt important en la meva vida però que m’ha fet créixer molt,
aquesta decisió va ser anar a l’illa de Gran Canaria, exactament a jugar a la Canarias
Basketball Academy per poder continurar desenvolupant-me com a jugador pero també com
a persona, i ara estic a Estats Units jugant en la Northwest Nazarene University.
• La temporada passada vas prendre una decisió important i va ser la d’incorporar-te a
la Canarias Basketball Academy, a Canaries, quin balanç en fas e la teva estada allí?
Si, va ser una decisió molt important, una decisió que ha marcat un abans i un després. No
estava del tot segur ja que deixava enrere els estudis, la familia, els amics i aixo no tothom
ho pot aguantar, pero com sempre ha dit el meu pare si vols alguna cosa en la vida, si vols
aconseguir alguna cosa l’has d’anar a buscar amb totes les teves forçes i gràcies a aixó, no ho
vaig dubtar gens, vaig començar a mirar d’una altra manera el bàsquet, d’una manera mes
professional, com una forma de viure i així va ser, me’n vaig anar a buscar un somni. Ha
estat una experiència molt dura, amb moments baixos, molts dubtes, pero crec que ha estat
la millor decisió que vaig poder pendre. Moltes coses que vaig viure allà m’han ajudat a
madurar, m’han ensenyat noves formes de treballar, i sobretot m’han fet endurir-me
mentalment, mai deixar les coses a la primera, sempre lluitar i perseguir els objectus fins al
final.
• Com es porta això d’estar tan lluny de la familia?
La veritat és que l’estància a Canàries m’ha ajudat molt a que no em tornés a passar el mateix
que el primer mes allà. A Canàries va ser el meu primer any lluny de la gent que estimava i
sí, va ser molt dur al començament, pero aquest any, encara que estigui molt més lluny, no
ha estat tan fort com l’any passat, òbviament els trobo a faltar i no és el mateix però al final
t’acabes acostumant, i intentes trobar maneres perque no t’afecti, i això és el que intento.
• Un any abans vas jugar amb el Júnior del Salle Ploms, quin record en tens del teu pas
pel club reusenc?
Recordo moltes coses, i sobretot voldria remarcar la gran família que érem, com venint de
Tarragona em van obrir els braços d’aquella manera i em van tractar tan bé. Des del primer
dia ja tot va anar sobre rodes, ja tenia amics de l’equip i això em va ajudar molt a fer-me
amb els altres. A part teníem un molt bon equip, érem molt bons, llàstima d’algunes lesions
que ens van marcar bastant durant aquell any però, ja et dic, va ser un any increible, un any
que vaig poder, fins i tot, debutar amb el sénior del club.
• Aquest any jugues als Crusaders de la Northwest Nazarene University de la lliga
univertitaria nord americana, que et va portar allí?
Vaig arribar als Estat Units de la mà de la CBA. Quan arribes a Canàries ningú t’assegura
que puguis anar directament a una universitat, és una cosa que depen de tú. Jo, al
començament, no li vaig donar massa importància, és a dir, sí que ho tenia al cap com un
objectiu però recordo que no m’obsessionava, que intentava centrar-me en el present i
treballar fort. No pensava en el futur, no sabia si volia anar a USA o tornar a Catalunya, la
veritat és que no ho sabia. Però tot va canviar quan vam anar a fer un tour per Estats Units
aquell mateix hivern, em vaig quedar tan al.lucinat de com era tot allò, de com ho vivien que
vaig trucar als meus pares i el primer que els hi vaig dir va ser: vull anar a estudiar i jugar
allà. I a partir d’aquell moment va passar a ser una prioritat, USA i treballar eren les dues
paraules que tenia al meu cap cada dia quan m’aixecava pel mati. Llavors va arribar l’oferta
de NNU i no ho vaig dubtar, no ho vaig ni discutir amb ningú, vaig dir que sí i allà estic.
• Et sents un priveligiat?
Per no sentir-se’n…!!!, és un dels meus somnis fet realitat, de veritat és un honor poder jugar
en el país que va néixer el bàsquet, és un honor poder jugar on estic jugant, estic molt
content i molt feliç, ara ja m’ho començo a creure però al principi estava al.lucinat. Això sí,
no tot s’acaba aquí, ara toca continuar i seguir treballant cada dia, ara ja estic allà però no
vull conformar-me, sempre vull i voldré més, així que a conitnuar.
• Com és el bàsquet als EEUU?
El bàsquet és molt diferent, és un bàsquet sobretot molt físic i ràpid en el qual hi ha gent que
salta molt i està molt forta, pero no m’ha costat massa acostumar-m’hi, sí que puc dir que al
primer partit, a les dues jugades ja estava mort, pero poc a poc t’acostumes. Tot s’ha de dir, el
meu equip té un estil molt més europeu amb molts pick&roll i amb un joc no tan ràpid i això
em beneficia però sí que tirem molts tirs i, vulguis o no, el joc s’accelera.
• Tothom diu que tens una gran capacitat de treball i de sacrifici ningú t’ha regalat res ,
inclús aquests dies de vacances estas entrenant amb el Júnior 96A del Salle Ploms, que
recomanarires als més joves que vulguin progressar en el bàsquet:
Primer de tot, donar gràcies al club que m’ha deixat entrenar aquests dies, és molt difícil
trobar pistes lliures i que puguis afegir-te a l’entrenament d’un equip. Estic molt content de
haver pogut entrenar amb ells i què millor que en un club en el qual m’han format i he
compartit grans moments.
La capacitat de treball l’he anat adquirint al llarg dels anys i sobretot gràcies a l’actual
entrenador del junior 96A del club, l’Oriol Pozo, ell m’ha ensenyat que el treball ho és tot,
que si treballes pots aconseguir el que et proposis i la veritat és que és així. Tot li dec al
treball que he fet, als entrenaments extres, tots els sacrificis, tot el que faig ho faig per mí,
per que sé que en un futur obtindré un bon resultat. Ho repeteixo, per a tots els joves que
vulguin progressar en el bàsquet, el treball ho és tot, hi ha coses bones i dolentes i molts
sacrificis que s’han de fer, però tot el que aprens, tot el que obtens és inexplicable, no només
et serveix pel bàsquet, sinò que et serveix per la vida en general, per créixer com a persona
que es el més important.
Gràcies Pol i Bona sort!!
