Final de temporada i toca el darrer desplaçament a la pista del segon classificat del grup, el CB Lliçà d’Amunt. A l’anada, els visitants van ser superiors i ens van guanyar de 17 en un partit no massa reeixit dels nostres. De fet, el Lliçà va ser el millor dels quatre equips del grup 2 a la primera fase, però en aquesta segona s’ha vist superat pel CB Mollet, així que s’esperava un repte difícil.
Ha estat aquesta una temporada complicada, amb baixes importants en moments clau i manca de consistència en el joc tant individual com d’equip. No només hi havia irregularitat entre partits, sinó que dins d’un mateix encontre l’equip podia oferir dues cares molt diferents… I de fet aquest diumenge vam assistir al que possiblement sigui el millor exemple en tots els aspectes. Amb matisos, que després aclarirem, però els nostres van ser més “Dr. Jeckyll i Mr. Hyde” que mai.
El començament, però, de llibre: igual que ha passat en els darrers partits, tant a casa com fora, es va sortir amb gran concentració i ordre defensiu, combinats amb velocitat al contracop. Resultat: 8-19 i molt bones perspectives.
Es continuava pel bon camí en el segon parcial, malgrat que d’inici els locals van aconseguir una ratxa de 6 punts seguits que els situava a només 5. En altres partits això acostumava a ser presagi de nervis i imprecisions, però aquest cop no fou així; tot el contrari: resposta calmada i contundent amb tres triples consecutius i parcial de 0-11, que començava a obrir un forat important al marcador i que ens conduia al descans amb el màxim avantatge, doblant en el marcador als de casa (17-34).
Al descans no faltava qui esmentés allò de “compte que ara ve el tercer quart…”, recordant que al llarg de la temporada la tornada de vestidors ha estat sovint complicada. La visió positiva era que pocs cops havíem arribat al descans amb tant d’avantatge i que mai no havíem deixat el rival amb una puntuació tan baixa, però ni els més optimistes podien esperar el que estava per veure: un parell de minuts de tempteig, amb 23-38 al marcador, eren el preludi d’un autèntic recital dels nostres, que es van fer un fart de robar pilotes, capturar rebots i, sobre tot, encistellar de forma sorprenentment senzilla. Resultat: parcial de 0-19 que posava un increïble però cert 23-57 al marcador. Els locals que no s’ho acabaven de creure… I els visitants que tampoc.
Però vet aquí que just en aquest moment arriba la que, si més no per qui això escriu i amb la perspectiva del que va succeir després, va ser la jugada clau del partit malgrat en aquells moments ningú no s’ho podia imaginar. Pilota mig perduda al mig de la pista per un dels nostres, un rival que intenta robar-la i sortir al contracop, tots dos que es llencen al terra lluitant per la possessió i queden enganxats. No sembla que passi res estrany, però es crea una picabaralla quan alguns jugadors locals s’encaren amb el nostre i li recriminen no se sap massa bé què. Banqueta i bona part de la grada locals se sumen a l’escridassada sense tenir-ne massa clar el motiu, però tot plegat sembla refredar-se coincidint amb la fi del quart, guanyat per 12-27 i donant entrada als darres 10′ encara 32 punts per sobre (29-61).
Només un cataclisme de dimensions còsmiques podia esguerrar això… Però poc va faltar per que es produís. Hom esperava que el descans entre quarts calmés els nervis d’uns i altres, però no va ser així: els locals van sortir hipermotivats i a sobre van tenir la sort d’encistellar tres triples seguits després d’haver fallat absolutament tots els intents anteriors. Esperonats, i cal destacar en el seu haver que té molt de mèrit no haver abaixat mai els braços, van començar a protestar qualsevol decisió arbitral i a defensar un pas -o dos- més enllà del que el reglament permet, en un intent de portar el partit al terreny físic i visceral vist que jugant a bàsquet les coses no els havien funcionat massa bé.
La combinació va resultar explosiva: els de Lliçà cada cop més agressius en defensa i al rebot; els nostres (no precisament experts en aquest estil de joc) acollonits, els àrbitres molt pressionats i cometent errors clars després d’haver portat molt bé el partit, i tot plegat els punts que anaven caient massa ràpid del costat local. Bona prova d’això és que, estranyament vista la molt diferent agressivitat en defensa d’uns i altres, els locals van gaudir de fins a 16 tirs lliures en aquest quart (7 entre els tres anteriors!), mentre que els visitants només de 6.
En situacions així, el millor és intentar adormir el joc, buscar possessions llargues i tenir molta paciència per sortir de la pressió, però més aviat va ser al contrari: passades precipitades i massa llargues que eren interceptades, massa bot i poca circulació, tirs de lluny i sense esgotar la posssessió… Quan a manca de 2’17” la diferència en el marcador es va situar per sota dels 10 punts (59-68, després d’un duríssim parcial de 30-7 pels locals) els de Reus vam començar a témer el pitjor, en forma d’una derrota que hauria fet molt de mal, doncs res no semblava anunciar millores i el pavelló havia passat de ser una bassa d’oli a una olla a pressió.
Però aquest partit no el podíem perdre, de cap manera. Malgrat tot i malgrat tots, per fi l’equip va recuperar una mica la compostura i, tot i que ja no es va tornar al nivell dels tres primers quarts, es va aconseguir frenar el tren que ens venia de cara i tornar a prendre el control del temps i del partit. Dos tirs lliures anotats en un moment clau retornaven les dues xifres a la diferència de punts (59-70) i, ja amb ben just 90″ per jugar, vam veure una mica més clara la victòria, per increïble que fos el que ens havia conduït fins allí. Final: 63-71 i tots respirem alleujats.
Indiscutiblement va ser una victòria de molt de mèrit però amb un cert regust agre vist com havia anat tot plegat. Pensant sempre en positiu, se’n pot aprendre fins i tot més dels 10′ finals que dels 30′ anteriors, doncs partits així curteixen de valent i ens preparen pel futur. Si una cosa queda clara, però, és que, com hem anat insistint al llarg de la temporada: AQUEST EQUIP, QUAN VOL, TÉ MOLT DE BÀSQUET i pot guanyar a qualsevol equip.
Sigui com sigui, s’acaba la temporada amb victòria i esperem que la propera el grup segueixi creixent i arribi a demostrar tot el seu potencial. Moltes gràcies a jugadors, entrenadors i famílies per haver gaudit i patit junts aquests mesos i fins aviat!
Parcials: 8-19 / 9-15 / 12-27 / 34-10
Anotadors: Diao (2), Bisús (15), Chàrlez (8), Aragonès (28), Estivill (2) -cinc inicial-; Basora (1), Díaz (-), Moriones (2), Llauradó (8), Beltran (5).
Triples (7): Aragonès (5), Chàrlez (2).
Faltes comeses/rebudes: 26/20 (+1 tècnica a l’entrenador local).
Eliminats: 2 (Basora i Llauradó).
Foto: Pere Basora
D’esquerra a dreta, drets: Adrià Aragonès, Pau Moriones, Edu Díaz, Pau Pappasseit (Entr.), Javi Bisús, Pere Basora, Írial Chàrlez. Asseguts: Armand Llauradó, Marc Beltran, Sergi Estivill, Ibra Diao.