Tornem a jugar!

03/07/2021

Avui, 7 de març, fa exactament un any que es va acabar la temporada 2019-20, de forma sobtada i traumàtica, amb l’esclat d’una pandèmia de la qual encara ben bé no ens hem desllliurat. Pot tenir un caràcter simbòlic que, tot just un any després, s’hagin tornat a veure partits de bàsquet a l’entranyable Pavelló Joan Sirolla del CN Reus Ploms.

Malauradament, només dos equips han pogut de moment reprendre la seva activitat competitiva, i això gràcies a una escletxa formal que la FCBQ ha pogut trobar, retornant la Copa Catalunya a la seva consideració de competició d’àmbit estatal.

Això sí, el bàsquet no s’ha aturat al Ploms-Salle Reus en cap moment. Ni el confinament va poder impedir que els nostres equips seguissin practicant, encara que fos virtualment i des de casa. I s’ha seguit entrenant en la mesura que s’ha pogut i amb totes les precaucions, però és evident que el que més agrada és la competició, i es trobava a faltar.

Sigui com sigui, les oportunitats cal aprofitar-les, i malgrat les enormes dificultats que suposa, tant a nivell logístic com econòmic, creiem que és important donar aquest primer pas que, confiem, serà només el preludi d’una possible represa d’altres competicions. Això sí, sempre que les autoritats catalanes tinguin a bé, per fi, ajustar una mica les mesures de prevenció i deixar que el bàsquet pugui continuar contribuint a una millor salut, tant física com mental, de la societat.

Ahir, doncs, teníem per fi dos partits de bàsquet del màxim nivell i us volem explicar com van anar. Malgrat van acabar més tard, comencem per les noies, que tornaven a jugar a Copa.

LES LLEONES SEGUEIXEN FEROTGES

Quan has viscut dos descensos consecutius que t’han portat des de l’elit del bàsquet de casa nostra a la mateixa categoria, Segona Catalana, que dos anys enrere ocupava el teu segon equip, aprens moltes coses.

Aprens a patir, sobre tot, i això et fa més humil i més fort. Aprens també a valorar qui es responsabilitza de la desfeta i es compromet a sortir-ne. Quan ho assimiles tot plegat te n’adones també de que difícilment podràs caure més avall i, llavors, toques fons i agafes impuls.

Podríem fixar el moment que simbolitza aquesta embranzida cap a dalt al 16 de setembre de 2017, després de disputar el primer partit a Segona Catalana contra l’AB Salle Tarragona (84-55). Després de patir contra AE Minguella la derrota més dolorosa de la seva història recent i que segellava aquell segon descens, el Sènior Femení guanyava de forma contundent i iniciava una temporada que es va acabar amb una sola derrota i que es va rubricar amb l’ascens i el títol de Campiones de Segona Catalana.

El cartell que ho certifica i que encara penja a l’oficina del pavelló, podria ser un altre símbol de que les coses només podien millorar. S’havia guanyat un títol, menor si es vol, però balsàmic després de tot un calvari. I es va tornar a Primera, i es va competir dignament una temporada, sense angoixes i ajustant els engranatges d’un equip molt jove amb saba nova que pujava, això mai falla, des del planter. Sense oblidar, mai, d’on veniem i on volíem tornar.

I la temporada passada es van acabar de trencar barreres, amb un equip ja consolidat i enfortit, sobre tot mentalment. Així, i malgrat aquell final sobtat i tràgic de la temporada d’ara fa just un any… L’equip tenia el premi de l’oportunitat de tornar a Copa, quatre anys després d’aquell primer i fatídic descens.

El partit

El rival d’ahir, l’AB Premià, era un vell conegut. Just fa dues temporades, en la del retorn a Primera Catalana, les nostres s’hi van enfrontar. Van caure derrotades en els dos partits davant d’un conjunt que acabaria la competició en tercer lloc i, per tant, assoliria plaça a Copa Catalunya un any abans que nosaltres. El 6 d’abril de 2019, fa doncs poc menys de dos anys, es jugava el partit de la segona volta al pavelló de Premià de Mar, que acabava amb un clar 55-37 per les locals, sobre tot per culpa d’un molt mal darrer quart de les nostres.

Ahir no només es va sortir a competir amb un rival teòricament superior, que mantenia com el nostre equip bona part de les jugadores d’aquell darrer enfrontament, sinó que s’havia reforçat com és habitual en una zona amb tant i tan bon planter com és el Maresme i comarques veïnes.

No, no es va sortir tan sols a competir, sinó a guanyar. Malgrat la falta de rodatge, la inactivitat competitiva durant un llarg i complicat any, aquest grup de noies va demostrar que té quelcom que el fa especial, i que estem segurs que prové precisament d’haver après a patir, i molt, per poder tornar a gaudir.

Un equip que manté, com dèiem, bona part de la columna vertebral d’aquell que va jugar a Segona, però que s’ha reforçat. Per una banda, amb la incorporació de nou talent, d’altres llocs però sobre tot des de la base (la nostra potser no és tan abundant com la del Maresme però Déu n’hi do) i per l’altra i molt especialment amb el creixement i l’aprenentatge de les jugadores que eren júniors o sèniors de primer any aquella temporada i que avui estan plenament consolidades a l’equip.

De fet, no només es va guanyar sinó que es va fer gairebé des del primer minut i en tots quatre parcials (13-17, 12-17, 12-15 i 7-18), amb una diferència creixent però que al descans era de “només” 9 punts (25-34).

Defensant, corrent i amb un nivell d’encert anotador que seria molt bo en circumstàncies normals però que si tenim en compte el llarguíssim període sense competir esdevé extraordinari: 67% de tirs lliures (12/18), 50% en tirs de 2 (17/34) i 35% de 3 (7/20). I sobre tot aguantant a nivell físic i mental, sense baixar la guàrdia ni donar aire a un rival que podia recuperar-se en qualsevol moment.

Per exemple, quan just al tornar del descans les locals es posaven a només 6 punts després d’un triple, el seu segon al partit (30-36). Just llavors un parcial demolidor (2-11), va posar 15 punts de diferència i va trencar de forma gairebé definitiva el partit. Amb les locals desmoralitzades, el darrer quart va acabar de certificar una victòria clara i merescuda que, a més, pot ser molt important de cara al bàsquet average.

L’EQUIP

Aquest equip, no ens cansem de repetir-ho, té moltes virtuts, però potser una de les més destacables és precisament que és un EQUIP en majúscules, molt equilibrat. Si una jugadora té un mal moment, qui la substitueix ho fa amb garanties. Lluiten com el que indica el seu apel·latiu carinyós, les Lleones, però no només saben lluitar, sinó que tenen prou talent com per aconseguir una barreja que funciona.

Precisament per aquest motiu no acostumem a destacar cap jugadora per sobre de la resta, però creiem que mereix una excepció el cas de la Laura Campos, que ahir va contribuir de forma especialment destacada als percentatges d’encert que esmentàvem abans, signant una actuació poc habitual, sense cap errada en el tir: 14 punts gràcies a un 5/5 en tirs lliures, 3/3 de 2 i 1/1 de 3. Però la victòria, com sempre i sens dubte, és mèrit de tot l’equip, que ahir van formar, a més de la Laura:

Anna Montserrat, Natàlia Merchan, Andrea Sisniega, Alba Martín, Sheila Maeztu, Alba Millan, Elena Quintana, Alexandra Rigal, Núria Samperi i Clàudia Pi. Precisament aquestes dues jugadores són les darreres incorporacions a l’equip, i sens dubte no podien esperar una arribada millor. Benvingudes i que continuï la ratxa! També va acompanyar l’equip la Paula Sanahuja, qui malauradament no es va poder alinear per una errada en l’elaboració de l’acta per part de la taula.

I dirigint l’orquestra, el Bernat Bauzà, que va viure i patir com a segon entrenador els dos descensos i que ahir, com moltes de les jugadores, debutava com a primer entrenador a la màxima categoria del bàsquet català després d’haver agafat les regnes de l’equip a Segona Catalana. Seva és, indubtablement, bona part del mèrit de la recuperació que ha experimentat l’equip des de llavors. L’acompanyava el Pau Papasseit, per qui també suposava el primer cop, en aquest cas com a segon. No cal dir que un inici de temporada extraordinari per tots dos, que esperem sigui el preludi de molts més èxits.

De moment, doncs, ahir debut fora de casa i contra un equip a priori superior, i es va aconseguir una contundent victòria. Cal tocar de peus a terra, pensar que no tenim res a perdre i molt a guanyar, i seguir ensenyant les dents i rugint ben fort. Els resultats, segur que seguiran arribant.

La propera setmana, descans i mentrestant a preparar el següent partit, de nou fora, en aquest cas davant un equip, el CEEB Tordera que, com el nostre, ha pujat des de Primera Catalana i ahir debutava amb clara derrota a casa davant el potent Femení Sant Adrià B (51-87).

ELS NOIS, SENSE SORT

Debutava també el Sènior Masculí A, i ho feia a casa contra un rival ascendit de Primera Catalana però que ja es preveia que seria força complicat de superar. I és que el nostre equip, segurament el més jove de la categoria, es presentava amb la baixa per lesió del que justament és el jugador més veterà de la plantilla, el Dave King, i amb el reforç de tres júniors i un sènior de primer any. Talent no ens en falta, però sort sí, i bastanta!

El cas és que la mitjana d’edat de l’equip que va jugar ahir no arribava als 21 anys, i amb una majoria de jugadors amb poca o nul·la experiència a Copa Catalunya. Malgrat tot, es va competir prou bé en tot moment, amb un inici esperançador sobre tot a nivell defensiu i d’intensitat, però que es va veure llastat per, al contrari del que dèiem de les noies, el desencert en el tir.

Amb parcials de 8-13 i 8-14, que deixaven un pobre 16-27 al descans, els visitants anaven poc a poc agafant distància al marcador gràcies a tenir una mica menys de desencert de cara a cistella. Tanmateix, els nostres van tornar especialment endollats i intensos del vestidor i, amb un parcial esperançador de 7-0 a l’inici del tercer quart, van posar la por al cos als de Sant Boi.

Aquesta embranzida, malauradament, no va poder assolir la igualtat o fins i tot l’avantatge en el marcador, sobre tot pel que va ser probablement un dels principals obstacles de l’equip al llarg de l’encontre: les nombroses pèrdues de pilota, especialment en situacions que tallaven opcions de contraatac o, encara pitjor, permetien el del rival. Així, la diferència es va mantenir al llarg de tot el període entre els 4 i els 7 punts, quan en diversos moments es va disposar de la possessió per acostar-se a distància mínima.

Sens dubte, la joventut de l’equip i la manca de rodatge sí que van ser claus en aquest cas per impedir-ho, però malgrat tot s’arribava a l’últim quart amb només cinc punts de desavantatge (32-37).

Cap dels dos equips, això queda clar, va tenir una bona tarda a nivell d’efectivitat, però els visitants van aprofitar una bona ratxa d’encerts a l’inici del darrer quart i, amb un parcial de 0-10, es van trobar amb un 32-47 que feia molt difícil pensar en poder remuntar. Malgrat això, es va arribar a retallar la diferència fins els 10 punts (39-49, minut 7) però els santboians van recuperar massa ràpid els 15 punts de diferència  (39-54, minut 8) i ja no hi va haver opció.

En qualsevol cas, i exactament igual que per l’equip femení, aquesta competició té com a principal objectiu per nosaltres recuperar les sensacions i poder tornar a jugar a bàsquet. Sense cap mena de pressió ni per guanyar ni, molt menys encara, per pensar en els primers llocs de la classificació. Amb una mica més de veterania, aquest equip podria competir de tu a tu amb qualsevol altre del grup, sens dubte, però quan tens la meitat de jugadors amb menys de 20 anys i tres per sota dels 18, és complicat. Tot arribarà, no ho dubtem, i aquesta experiència ha de servir precisament per preparar el futur i ajudar a créixer.

Els jugadors que van jugar ahir són:

Marc Beltran, Arnau Nolla, Arnau Berzosa, Víctor Menéndez, Alberto Claverías, Víctor Vallinoto, Adrià Nolla, Abel Cañellas (J), Arnau Ferraté (J), Írial Chàrlez, Alejandro Calvo i Víctor Ramos. Van acompanyar l’equip sense alinear-se: Dave King i Aleix Sabalete (J). Esment especial per l’Arnau Ferraté, que ahir complia justament 18 anys i va tenir el regal de poder debutar amb el primer equip. Per molts anys, Arnau!

Al timó d’aquest jove equip, el nostre coach Francesc Xavier Canals, acompanyat com a segon pel Miquel Gistas.

Cal pensar en aprofitar, com en el cas de les noies, el descans de la propera jornada per seguir entrenant i, esperem, recuperar efectius lesionats. El 20 de març, de nou a casa, ens espera un rival a priori encara més complicat: l’Almeda. Però seguim mirant endavant, insistim que sense cap pressió, per aprofitar aquesta curta temporada que hi ha per davant per seguir millorant.

 


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Accessos Ràpids

logo 3 LQ

logo 3 LQ

logo 3 LQ

Entrades Anteriors