CB Santfeliuenc 92 - 66 Cadet M. Salle Ploms '01

2016/11/06 - 12:30 a Pavelló J. C. Navarro

Costa escriure una crònica del que vam veure ahir a Sant Feliu de Llobregat, en un partit que a priori es preveia igualat, entre dos equips amb una no massa bona ratxa de resultats però que se sap de cert que tenen molt més bàsquet del que aquests indiquen. Malgrat tot, de partida així va ser, a l’estil d’aquelles pel·lícules de por que enganyen l’espectador amb un començament pacífic, gairebé bucòlic, però que tanmateix oculten una trama esgarrifosa i un desenllaç molt cruel.

En efecte, la igualtat va ser la tònica de gairebé tota la primera part, amb dos equips molt encertats en atac i amb bastantes alegries defensives, com ho proven els dos primers parcials: 21-21 i 19-16. Cap mena de protagonisme per part dels àrbitres, tot i que un dels dos semblava tenir les coses una mica més clares… El problema, com vam veure després era que es tractava de l’auxiliar. De fet, cap al final del segon quart ja hi va haver més d’una decisió polèmica, coincidint tot just amb un moment en què els nostres es van posar per davant al marcador (32-34 i 35-37). Dues faltes consecutives en bloquejos aparentment estàtics per part del nostre jugador més gran el carregaven amb quatre poc abans del descans i es començava a albirar alguna cosa tot i que clarament hi havia partit (40-37).

El començament del tercer quart, tradicionalment complicat pels nostres però molt més quan hi han factors aliens al joc, va ser clau per la resta del partit. Potser les queixes de banqueta i grada visitant al final de la primera meitat pel tracte molt desigual en la senyalització de faltes a un i altre costat van contribuir a posar nerviosos els àrbitres, i si és aixì ho lamentem, però algunes coses que van succeir més tard ens fan pensar que no es tractava pas de nerviosisme, sinó d’acarnissament. El base local podia posar mans, cames i el que calgués per obstaculitzar el rival; a l’inrevés el criteri era molt diferent. Posar un tap a un jugador local gairebé sempre equivalia a falta; a la inversa en cap cas. Posar la mà per intentar robar la pilota? Saltar per buscar un rebot ofensiu? Falta gairebé sempre en un costat però gairebé mai en l’altre… I així cada cop amb menys vergonya per part arbitral i amb més enuig per part visitant.

Una nova falta en atac claríssima, amb l’àrbitre just davant, en un bloqueig amb desplaçament lateral per part d’un pivot local contra el base visitant va desencadenar la tècnica que ja gairebé tothom esperava, especialment perquè es va produir poc després de la cinquena a l’Ibra, per un altre bloqueig sense moviment aparent i a mitja pista. El pivot local, que li treu un pam al nostre base, no fa falta malgrat fins i tot saltar cap al costat per on li venia el rival. Aquest que surt evidentment desequilibrat i cau sobre el base local… Falta, ara sí, i a sobre tècnica al jugador per queixar-se.

Podríem seguir posant exemples però no val la pena. Una cosa més sí que afegirem, doncs ens sembla rellevant pel que comentàvem abans. Pot ser que els nervis traeixin al millor jugador, espectador, tècnic o àrbitre, per descomptat, i això ho accepta tot esportista; tanmateix, quan un cop el partit estava ja clarament decantat cap als locals hi va haver un detall, entre subjectiu i objectiu si es vol, que ens fa pensar que de nervis no n’hi devien haver tants: els àrbitres van començar a assenyalar faltes als locals que fins llavors s’havien estalviat, algunes clarament inexistents. Motiu? Entenem que maquillar les xifres de l’acta, no fos cas que algú la repassés i vegés quelcom estrany. Tampoc no és que hi hagués tanta diferència de faltes a favor i en contra, sinó que més aviat era un tema de greuge comparatiu, repartiment de faltes entre els jugadors i sobre tot gran diferència de criteri, però si es poden esborrar rastres millor, no?

Aixo sí, coincidint amb aquesta estona i amb que l’entrenador local va començar a repartir minuts entre el seus jugadors, els nostres van aconseguir un parcial de 18-9 (de 43-69 a 61-78) que els deixava a 17 punts i possessió a manca de 4’…I vet aquí que van tornar les decisions estranyes i el doble raser, no fos cas… El moment potser més surrealista del partit es va produir en aquest lapse (i noti’s que amb 84-62 al marcador a manca de menys de 2′) quan el base local va rebre un tap d’aquells que s’anomenen estratosfèrics per part d’un dels nostres quan anava a intentar un triple… Però que a criteri d’un dels “herois” del partit va ser falta i tres tirs lliures que el jugador va llençar rient a la mateixa cara de l’àrbitre, suposem que sorprès i content pel regal que havia rebut d’aquest.

En fi, partit que haurem de mirar d’oblidar quant abans millor malgrat haver fet probablement la millor primera part de la temporada. Una llàstima que l’esforç de nanos de 15 anys es vegi malbaratat d’aquesta manera per adults que, a sobre, reben una paga per fer el que fan i que, se suposa, els agrada. Com que a la Territorial de Barcelona hi ha moltíssims àrbitres, confiem en què no tornem a ensopegar amb aquests dos o que, si ho fem, es dediquin realment a arbitrar i no a prevaricar.