Orgull d’equip

2019/05/27

Després de la fantàstica primera eliminatòria, en què es va vèncer un dels clars favorits al títol, el nostre Júnior Femení Negre encarava la segona amb la il·lusió de repetir èxit i arribar a la final a quatre del Campionat de Catalunya Interterritorial.

S’acostuma a dir que jugar a casa el segon partit d’una eliminatòria d’anada i tornada és un avantatge, entre altres coses perquè una hipotètica pròrroga la jugaries a la teva pista i amb el teu públic. Això pot ser vàlid de vegades, però està clar que depèn d’una premisa bàsica: que tornis del primer partit amb un resultat mínimament bo.

Malauradament, i el nostre equip n’és ara un testimoni fiable (i també el GEiEG), això no sempre es compleix i amb aquesta dura realitat es van topar les nostres a Mataró: un començament de partit on no sortia res a dretes i, per contra, al rival tot li anava de cara, va ser un llast excessiu per un equip que, malgrat tot, va lluitar fins al final per intentar esmenar el resultat… Cosa que a la llarga va acabar fins i tot empitjorant-lo fins un desolador 55-28 final.

En definitiva, 27 punts de diferència en contra i el que semblava una missió impossible pel partit que s’havia de jugar l’endemà. Amb l’afegit d’una jugadora lesionada i dues amb molèsties.

Però tot i el cop moral, tot i que el més normal hagués estat sortir a la pista encara pensant en la desgràcia del dia abans, aquestes noies han demostrat molts cops que són molt dures de pelar i no entenen d’impossibles.

Així, van aconseguir començar el partit de l’única manera que raonablement podia permetre somiar amb el miracle: encertant i no permetent que les rivals encertessin. Dit i fet, un parcial d’entrada de 12-0 i no permetre cap cistella de les rivals fins gairebé 9 del primer quart permetien pensar que, un cop més, no hi havia res inabastable. Al final del primer parcial 19-6 i gairebé la meitat del camí ja fet!

El començament del segon quart no va fer sinó augmentar la sensació de que podíem estar presenciant quelcom certament gran, doncs en 3′ el parcial s’eixamplava fins un 25-6 que, això sí, les visitants van retocar gairebé d’immediat gràcies a un triple… Precedit això sí d’uns passos més que evidents.

A partir d’allí, però, nova estrebada de les locals que, decidides a demostrar el seu orgull, arribaven a un increïble 34-11 que deixava l’heroïcitat gairebé a tocar tot just amb quinze minuts jugats.

Malauradament, la reacció de les visitants havia d’arribar tard o d’hora i, tot i que els nervis i la incredulitat eren evidents tant a la pista com a la banqueta, el talent no es perd així com així i van ser capaces de reaccionar i retornar la diferència a xifres més contingudes, fins el 39-23 del descans… Que tots hauríem signat a l’inici del partit!

Era clau tornar de vestidors amb les mateixes concentració i intensitat, i com a mínim la diferència es va mantenir oscil·lant entre els 15 i els 20 punts durant bona part del tercer quart. Al final, unes quantes errades en atac permetien a les mataronines passar en un parell de minuts del 51-31 a un 51-39 molt diferent, tot i que un triple als darrers segons ens retornava la fe fins el 54-39.

Els darrers 10′ transcorrien de manera similar, amb avantatges que no van superar els 17 punts però que tampoc no van baixar dels 12… La llàstima era que el temps que restava era cada cop era més i la gesta es veia més llunyana amb el 62-50 amb què s’entrava als darrers tres minuts de partit.

I allí va resorgir de nou la grandesa d’aquest equip, l’orgull del que venim parlant: amb poc temps per endavant, amb el rival recuperat anímicament i amb les forces justes per una llarga temporada i l’enorme esforç fet al llarg dels dos partits, encara van ser capaces de seguir lluitant cada pilota com si fos la darrera i en un tres i no res ens vam trobar amb el 70-50 al marcador i un minut llarg per jugar. Quedaven vuit punts per reconquerir.

Podia haver arribat el miracle; de fet, va estar ben a tocar fins el final, però era massa difícil i no va poder ser. El que sí és, i esperem que ho continuï sent molt de temps, un equip extraordinari. No hi ha absolutament res que retreure-li i en canvi moltíssim que lloar-li. Un ORGULL D’EQUIP amb totes les lletres, i majúscules.

De fet, mirat amb perspectiva, l’única manera raonable de capgirar el resultat del primer partit era aconseguint que passés just el contrari que les mataronines havien tingut a casa seva: una gran dosi d’encert propi, moltes errades en les rivals,… I un arbitratge favorable. Els dos primers ingredients hi van ser, però en moments clau la diferència la va marcar el tercer.

Diguem-ho clarament per que no es malinterpreti: els àrbitres del segon partit no van estar ni molt menys perfectes, però en qualsevol cas no van beneficiar ni perjudicar clarament cap dels dos bàndols… Cosa que sí va passar a Mataró. L’eliminatòria ha demostrat clarament que els dos equips estaven molt més igualats que el que suggereixen els dos marcadors, però és el que hi ha i ja fa temps que sabem que ens hi hem d’enfrontar.

Sigui com sigui, un final amb merescudíssima ovació per tots dos equips, sobre tot ahir per les de casa, i en el nostre cas a descansar i a pensar ja en la temporada que ve.

Moltes gràcies, equip, i moltes gràcies afició pel suport incondicional, que mereix menció apart. Sense vosaltres no som res; amb vosaltres podem aconseguir qualsevol cosa.

Enhorabona, ànims, i AMUNT PLOMS!!


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Accessos Ràpids

logo 3 LQ

logo 3 LQ

logo 3 LQ

logo 3 LQ

Entrades Anteriors