El Sènior Masculí Zamar 2000 Ploms Salle A rebia el líder, CB Esparreguera, que arribava amb un impressionant registre de cinc victòries consecutives des que encetés la temporada caient a la pista de l’ADT. Els nostres hi arribaven al partit reforçats moralment pels dos triomfs seguits assolits i s’esperava un partit igualat. El conjunt no va decebre, tot i que el final ens va deixar un molt mal regust, no pas pel què va passar sinó més aviat per com va tenir lloc.
Un començament senzillament demolidor per part visitant, amb un encert en el tir de tres fora del normal va deixar totalment glaçat el Pavelló Joan Sirolla, i en un tres i no res l’Esparreguera va mostrar molts dels arguments que l’han dut a encapçalar el grup. Liderats pel seu millor jugador, Guillem Pedreny, que va destrossar l’anella local amb 12 punts fruit de tres triples (un amb tir addicional) i una cistella de dos, els visitants es van veure amb un 3-20 realment escandalós amb menys de 5′ jugats, fet que no feia presagiar res de bo pels nostres.
Vet aquí però que un parcial de 8-0, conduït sobre tot per l’enorme lluita a la pintura del Xavi Costa, autor d’un dels seus millors partits, va obrir la porta a una reacció dels nostres que, tot i arribar al final del quart encara amb un 15-25, ho feien amb la sensació d’haver sobreviscut a un veritable allau.
I això es va reflectir en l’inici del segon període, en què un altre molt bon parcial de 6-0 va col·locar el marcador en un 21-25 que semblava impensable just 5′ abans. Tanmateix, no es va acabar de tancar el desavantatge i s’arribava al descans amb 32-38 i el partit totalment obert i força bonic.
El tercer període semblava que podria passar factura a l’esforç dels nostres, i l’Esparreguera va donar avisos de que podia trencar el partit amb una nova embranzida (36-49 a la meitat del quart). Afortunadament, dos triples locals, després d’haver-ne encistellat només un fins llavors, van tornar a apretar el marcador fins el 48-53 amb què s’encaraven els darrers 10 minuts.
La nota més negativa, les quatre faltes amb què els àrbitres van castigar el David Mesa, la primera d’elles una tècnica molt més que discutible i les dues següents gairebé consecutives al segon quart. Tot i els entrebancs, seguíem poc a poc retallant distàncies i faltava, això sí, rematar-ho posant-nos pel davant per primer cop en tot el partit. Molts confiàvem en què, si això acabava passant, el partit podia acabar sent nostre.
I va costar, però al final arribava per fi el primer avantatge local del partit, a manca de poc més de 2′ pel final (61-59)… Vet aquí, però, que malauradament va acabar sent l’únic avantatge, doncs a partir d’aquell moment els nostres jugadors van haver de lluitar no només contra el rival sinó contra els nervis i el desconcert provocats per algunes errades incomprensibles que es van cuinar a mitges entre la taula i la parella arbitral.
La jugada clau del partit arribava després de que un nou triple visitant (el novè del partit però el primer del darrer quart) els tornés a posar pel davant (61-62) amb poc més d’un minut per jugar. L’atac dels nostres no va ser reeixit i la possessió va ser de nou per l’Esparreguera ja dins els darrers 60 segons de partit. Una bona defensa dificultava el tir dels visitants, que es jugaven un llençament exterior que no tocava el cèrcol però deixava la pilota morta sota cistella. Cap dels dos equips n’aconseguia el control en la lluita però sorprenentment el rellotge de possessió tornava als 24″ per decisió de la taula, en entendre (de manera incomprensible tant en directe com veient la gravació del partit) que en algun moment els nostres havien aconseguit la possessió però l’havien perduda. L’Esparreguera que aprofita el regal i força una falta, ja desesperada per part dels nostres, que suposa dos tirs lliures.
Les queixes de la banqueta local, tot i no ser en cap cas desmesurades però si més no ben comprensibles, fan que a sobre l’àrbitre principal decideixi guarnir la jugada amb una tècnica. En total, tres tirs lliures i possessió pels visitants, i el partit gairebé sentenciat per causes totalment alienes al joc d’uns i altres. Al final, 61-67 i una barreja de decepció, impotència i enuig tant a la pista com a la grada. Una autèntica llàstima que un partit tan intens i emocionant el decideixin tot just aquells que no encistellen…
Seguim amb la sensació de que l’equip té arguments per plantar cara a qualsevol rival, tot i que hi ha aspectes en què caldrà millorar força encara. No ens podem escudar només en els errors arbitrals per explicar la derrota de dissabte, tot i que fossin importants i rellevants en el desenllaç, i cal en canvi mirar endavant amb optimisme i voluntat de millorar partit a partit. Serà la millor manera de guanyar partits quan els entrebancs només ens els plantegin els rivals.
