I. DESCENS (2015-16)
Fa poc més de tres anys i mig, el 14 de maig de 2016, el nostre Sènior A Femení disputava el seu darrer partit a Copa Catalunya, competició a la qual havia vingut participant ininterrompudament al llarg d’un bon grapat de temporades.
Aquell dia, per un ajustat 57-62, es perdia la categoria en el segon i per tant decisiu partit del play out al millor de tres encontres, jugat a casa enfront el TGN Bàsquet. Tot just una setmana abans s’havia perdut el primer partit a Tarragona, també per una diferència molt minsa (56-50).
La decepció, no cal dir-ho, va ser important. Malgrat tenir una plantilla molt jove i patir diverses baixes al llarg de la temporada, l’equip va demostrar poder competir de tu a tu, i fins i tot guanyar, contra equips que van acabar mantenint la categoria; al final, però, va pesar la responsabilitat i no es va poder evitar el descens.
Tot i el cop moral, l’equip va mantenir la seva estructura i, amb reforços del Sènior B que havia fet una molt bona temporada a Segona Catalana, la idea era intentar com a mínim consolidar-se a Primera Catalana abans de plantejar-se recuperar la categoria. L’inici de la temporada no va ser pas dolent, i de fet l’equip semblava que no hagués de tenir problemes per, si més no, mantenir-se a Primera a l’espera de poder fer un salt de qualitat la temporada següent amb la sempre pujant promoció de jugadores de base.
Tanmateix, la realitat ens mostrà que en general no hi havia tantes diferències de nivell entre Primera i Copa, i són molts els equips de nivell que simplement no tenen cabuda a la màxima categoria per limitació de places.
II. CAIGUDA (2016-17)
Això es va posar de manifest de seguida amb un inici de competició força irregular i un balanç de dues victòries i cinc derrotes, quatre d’elles consecutives, en els set primers partits. Quedava clar doncs que el nivell de la competició era important i que seria complicat fins el final.
I aquí és on detalls, sobre tot les lesions, sempre inoportunes però més quan arriben en moments i jugadores clau, van portar a una davallada en les prestacions de l’equip i, sobre tot, en la seva autoestima. Igual que havia passat la temporada anterior, el factor psicològic va ser decisiu per que l’equip anés mirant més cap avall que cap a la part alta de la classificació, i al final el càstig va ser haver de disputar, un cop més, el maleït play-out.
Aquest s’havia de jugar contra l’AE Minguella de Badalona, i es va començar de la millor manera possible: amb una contundent victòria a casa (a sobre es comptava amb avantatge de camp) i, sobre tot, mostrant una clara superioritat contra el rival… Mala peça al teler, doncs es va anar al segon partit amb un excés de confiança que va costar la derrota.
Quedava encara el tercer partit i a casa, però els nervis, una nova lesió d’una jugadora clau al pitjor moment i, sobre tot, la pressió i la por a perdre van semblar caure altre cop tots del nostre costat, de manera que les visitants, molt més veteranes i centrades, van acabar guanyant de nou condemnant l’equip a les llàgrimes d’un nou descens, aquest encara més dolorós per raons òbvies.
L’equip quedava molt tocat moralment i calia una renovació. Aquesta es va produir de manera gairebé natural: algunes jugadores van preferir deixar el club i acceptar les nombroses i immediates ofertes que van rebre per jugar a altres equips de la zona que tenien equip a categories superiors a Segona. Per altra banda, la majoria van voler quedar-se i refer-se de les ferides causades per les dues desfetes consecutives, la darrera sobre tot més inesperada i cruel.
III. RENOVACIÓ (2017)
Com a club, tenim clar que valorem i preferim el compromís i la fidelitat per sobre de qualsevol altre condicionant, i per tant les jugadores que es van quedar eren per nosaltres i sense cap dubte les millors amb què podíem comptar. Les baixes, però, calia cobrir-les, i es va fer de la manera més fidel als nostres principis: comptant primer amb la base i incorporant en tot cas reforços en forma de jugadores de qualitat que estiguessin disposades a ajudar-nos en la travessa, que no havia de ser fàcil, per l’infern de la Segona Catalana.
Va ser el cas, per exemple, de dues jugadores de molt bon nivell que (afortunadament!) venien a cursar estudis a la nostra ciutat: la Natàlia Merchan (de Ses Illes) i la Sheila Maeztu (de Navarra), que sens dubte van aportar un plus de qualitat a un equip al qual, això ho teníem ja claríssim, la Segona Catalana li havia de “quedar petita”.
Cal afegir també que van decidir apostar pel nostre projecte malgrat les insistents peticions per part d’altres equips de la zona per anar-hi a jugar en una categoria superior. Per elles, segons les seves pròpies paraules, hi ha altres coses molt més importants que el nivell competitiu.
No menys complicada va ser la gestió de la part tècnica. Als problemes de l’equip se’ls afegia un canvi inesperat i forçat en l’estructura tècnica del club, i a sobre en el pitjor moment, el de planificar la temporada següent després del duríssim revés del segon descens consecutiu.
De les grans crisis, però, se’n pot sortir indemne i fins i tot reforçat si no es perden el nord i la calma, i mirant-ho amb perspectiva el nostre sembla un extraordinari exemple d’això. Amb pressa però amb seny, es va reestructurar l’organigrama esportiu del club i el Bernat Bauzà, que justament havia estat segon entrenador en les dues temporades anteriors, acceptava el doble i importantíssim càrrec de coordinador general de la branca femenina del club i entrenador del primer equip.
IV. IMPULS (2017-18)
La temporada 2017-18, doncs, va marcar quelcom més que un necessari punt d’inflexió. La marxa aclaparadora de l’equip al llarg de la competició, amb només una derrota i el títol de campiones de Segona Catalana inclòs, la podem qualificar com de veritable “resurrecció”. La motivació, el compromís i, sobre tot, la moral i l’autoestima de l’equip es van reforçar d’una manera espectacular, i les jugadores que havien volgut treure l’equip del cau on s’havia ficat van créixer de forma considerable.
Cal afegir en aquest punt un aspecte importantíssim, que reforça encara més el que acabem de dir. La Sheila Maeztu va ser objecte, al llarg de la temporada, de repetides amenaces, primer verbals i després fins i tot físiques, procedents d’alguna classe de pertorbat que la intimidava amb conseqüències encara pitjors si continuava jugant a l’equip.
Malgrat això, i que evidentment en molts moments l’opció de deixar l’equip, la ciutat i els estudis per tornar-se’n a la seva terra va semblar inevitable, la Shei va tenir prou coratge com per encarar el problema i demanar ajuda a qui podia donar-l’hi (cossos de seguretat inclosos), de forma que no només ho va superar (tot i algun “rebrot” puntual i les marques que una experiència com aquesta sempre deixa) sinó que en va sortir, també, enfortida.
Tant és així que la temporada següent, ja a Primera Catalana amb tots els honors, la Shei i de fet la pràctica totalitat de l’equip van voler continuar amb nosaltres, i nosaltres amb elles. L’objectiu era clar: consolidar-se, aquest cop sí, i assegurar la permanència el més aviat possible en una temporada en la qual, a més, l’ascens era més complicat que mai degut a la reducció en el nombre d’equips a Copa Catalunya.
V. ASCENS (2018-19)
Tornàvem doncs a Primera, la categoria que no hauríem d’haver perdut mai, i calia recordar sobre tot l’experiència de la darrera estada a la categoria. La clau per convertir la tendència depressiva de llavors en impuls positiu,era l’equip i la seva cohesió, assolida després d’una temporada de renovació i de consolidació del bloc que es va voler mantenir fidel al club malgrat els descensos. Un bloc que va arrasar a Segona Catalana i que, amb molt lleus retocs que si alguna cosa havien de fer era reforçar-lo, encarava la temporada amb il·lusió però també amb grans dosis d’humilitat. Cal recordar sempre d’on venim per arribar on volem anar!
I aviat l’equip va demostrar que amb aquests dos ingredients no es podia fallar: sis victòries seguides per començar (amb un partit ajornat que finalment es va perdre), ratxa que, tanmateix, es va estroncar justament quan menys es pensava: a casa i contra el sempre complicat Natació Sabadell que només havia guanyat un partit fins llavors.
Potser aquest toc d’atenció va servir per tornar els peus al terra i l’equip se’n recuperava… I de quina manera. Ni més ni menys que guanyant a la pista del fins llavors invicte CB Valls (que al final acabaria com a nou equip de Copa). Un extraordinari partit i el 47-58 final que demostrava que aquest equip tenia nivell de sobres com per aspirar a quedar entre els primers.
Però llavors el calendari havia volgut enfrontar-nos a tres dels millors equips de la categoria de forma consecutiva (Valls, Premià i Morell), i curiosament només vam guanyar el que potser semblava més difícil dels tres.
S’arribava a l’equador de la lliga amb 10 partits guanyats i 5 perduts, en cinquè lloc. La segona volta s’encarava amb optimisme i ganes de seguir sumant. Així va ser, malgrat la derrota inicial a casa contra un CB Cornellà en clara línia ascendent, seguida per quatre victòries consecutives.
I afrontàvem el tram decisiu del campionat, amb la repetició dels tres enfrontaments que destacàvem abans (Valls, Premià i Morell), amb l’equip instal·lat còmodament a la cinquena plaça i amb la feina gairebé feta. De nou es guanyava un dels tres partits (a casa contra el Morell) i d’aquí al final de la temporada sense cap pressió fins mantenir el cinquè lloc, que hauria pogut ser el tercer de no haver perdut els dos darrers partits contra rivals de la part baixa de la classificació i que s’hi jugaven molt més que les nostres.
VI. IGNICIÓ (2019-20)
Així arribem a l’actual temporada. De nou, el bloc de jugadores es mantenia i s’hi anaven incorporant jugadores sènior de primer any, que ja venien jugant asíduament a l’equip, i pujant sovint també jugadores encara júnior. Aquesta recepta, que tan bé ens havia funcionat les dues temporades anteriors, no calia canviar-la per res.
I els resultats s’han vist, de forma claríssima. Malgrat l’ensopegada de la primera jornada, a casa, contra un rival sempre complicat com és el Samà Vilanova, l’equip es troba situat a la primera posició ex-aequo (i això en certa manera tancaria el cicle d’aquesta narració) amb el TGN Bàsquet.
Onze partits fins ara, nou victòries i només dues derrotes, una la que acabem d’esmentar i l’altra, justament, a la pista de les tarragonines. Amb trajectòries molt diferents, doncs elles només han experimentat un descens des d’aquell maig de 2016, precisament la temporada del nostre ascens, però ens tornem a trobar. Això sí, malauradament és una categoria per sota d’on partíem.
La temporada, que començava com dèiem amb una ensopegada més o menys inesperada, havia de ser, i ha de ser, la de seguir consolidant poc a poc un projecte de futur, de molt futur. Des d’aquella temporada del descens, la Copa Catalunya ha passat de tenir 20 equips (en dos grups de 10) a tenir-ne només 14 en un sol grup. Això fa que l’ascens sigui ara força més complicat, ja que només l’equip campió de Primera té assegurada la plaça a Copa la temporada següent.
L’anterior, malgrat ser un dels equips ascendits de Segona, les nostres van ser capaces d’acabar el campionat en cinquè lloc i, com dèiem abans, amb serioses opcions d’haver assolit el tercer. Tanmateix, l’objectiu fonamental ha de ser el mateix de llavors: assegurar com més aviat millor la permanència, i a partir d’allí mirar només cap a dalt i intentar arribar el més amunt possible. El premi, si arriba, serà així molt més satisfactori.
Arribem a dia d’avui, i encarem la darrera jornada abans de Festes amb una oportunitat magnífica per encarar-les amb el màxim d’optimisme. Els capricis del calendari van voler que aquest proper cap de setmana pre-Nadalenc ens depari tot un derbi. No el primer de l’any, doncs ja vam rebre fa unes setmanes el Manyanet (amb victòria), però sí el que històricament ha tingut un caire més, si fem servir la terminologia que tant agrada al futbol, de clàssic.
En efecte, un Reus Ploms – Reus Deportiu, en qualsevol modalitat esportiva, és sempre interessant. Ara com ara, però, només en bàsquet ens els podem trobar i, més específicament, només en categoria femenina es poden enfrontar els dos primers equips d’ambdues entitats.
Ho faran aquest dissabte dia 21, a les 19:30, al Joan Sirolla. Les nostres hi arriben pletòriques, com indica el títol d’aquesta entrada i el que hem vingut explicant. Les rivals, en canvi, arrosseguen un balanç desolador d’onze derrotes en altres tants partits, i ocupen en solitari la darrera posició del grup. Ho fan, a més amb un promig anotador per partit de poc més de 37 punts (les nostres el tenen en 59) i de més de 92 rebuts (menys de 53 en el nostre cas).
Sembla, doncs, una ocasió molt propícia per gaudir d’un bon resultat a favor i, com dèiem, passar les Festes de Nadal amb molt bon regust… Però faran bé les Lleones de recordar el passat recent, no confiar-se i sortir a mossegar, en el bon sentit del terme, com si fos una final. Amb el màxim respecte al rival, com sempre, però buscant assegurar la victòria primer, i després que aquesta sigui el més àmplia possible per, com no, gaudir-ne molt especialment, com de fet només passa quan guanyes un derbi.
Sabem d’on venim, sabem on anem, i sabem amb qui volem anar-hi. Amb aquest equip, amb els de la base que sempre el nodreixen de talent i compromís, amb l’afició, amb les nenes (i els nens!) animant des de la grada i omplint el pavelló com a les grans ocasions. En aquesta, a més, i aprofitant les Festes, farem un acte especial per col·laborar amb Creu Roja en la campanya de recollida de joguines per que cap nen ni nena es quedi sense aquestes Festes.
Tot plegat dóna molts motius per acostar-se aquest dissabte a Ploms, no? Doncs encara us en donem un altre: just abans del partit entre les sènior, juguen les júnior el seu partit del Campionat de Catalunya Interterritorial… també en un derbi contra el Reus Deportiu! Per cert, ambdós equips arriben en gairebé idèntica situació al partit: les nostres segones amb un balanç de 9/2 i les rivals últimes, havent guanyat això sí un partit (1/10).
US HI ESPEREM!!!
Les nostres Lleones (i els seus entrenadors) són (d'esquerra a dreta), darrere: Bernat Bauzà, Aina Roselló, Sònia Díaz, Natàlia Merchan, Sheila Maeztu, Alexandra Rigal, Elena Quintana, Andrea Sisniega, Pau Papasseit; davant: Alba Martín, Alba Millan, Marta López (júnior), Júlia Robledo, Anna Montserrat, Paula Sanahuja, Laura Campos.
Comentaris