Història

Breu Història del Club Bàsquet La Salle Reus

El bàsquet es va començar a jugar a l’escola de La Salle al voltant de l’any 1965, quan el germà Cerveto va crear un grup de joves per a fomentar la pràctica d’aquest esport. Durant aquests inicis es feien potser entre sis a set partits per temporada en competició escolar. Això vol dir que a nivell de la província el bàsquet a les escoles pràcticament no existia, i bàsicament era només en poblacions amb gran tradició com Valls, Tarragona o Reus on es desenvolupava aquest esport.

L’estiu de l’any 1974, un grup de tres joves, desencantats amb el club on estaven jugant en aquell moment, es van dirigir al despatx del Director juntament amb el germà Ramon Bosch. Aquesta reunió va servir per sentar les bases del que posteriorment seria el CB La Salle Reus. Des de la comunitat de germans es varen estranyar que aquest grup de joves tinguessin, malgrat la seva joventut (18 anys), la valentia de portar a terme aquesta activitat.

La donació del col·legi per a començar les seves activitats va ser de 10000 pessetes (l’equivalent a 60 euros) suficient en aquell moment per fer la inscripció del club i un equip juvenil, ja que l’equip júnior no va poder competir amb el nom de La Salle donat que les fitxes dels jugadors van quedar retingudes per l’equip de procedència durant un any. Val a dir que tots els jugadors juvenils i júniors eren alumnes o ex-alumnes de La Salle.

A la temporada 1975-76 hi havia al Club tres equips: un juvenil, un júnior i un sènior. En aquesta temporada es van assolir els primers èxits, ja que el júnior va ser campió provincial i va anar al sector pel campionat de Espanya, on va quedar eliminat pel Cotonificio, club que en aquells moments tenia el seu primer equip jugant a la Primera Divisió estatal i estava entrenat per l’Aito García Reneses. En aquell equip hi havia jugadors que van jugar molts anys a primera divisió del bàsquet com ara el Quim Costa.

Per la seva banda el sènior va pujar de categoria jugant la temporada següent els campionats de Catalunya, mentre que el juvenil va quedar segon provincial. Al llarg dels anys següents van continuar els èxits en campionats de Catalunya, bones posicions en Campionats de Espanya, ascensos de categoria, però també hi van haver grans decepcions en forma de descensos de categoria, i sobre tot la desaparició del sènior durant uns anys, que va quedar absorbit pel Reus Deportiu.

Posteriorment, amb el mandat del president Antoni Cerro i gràcies a la col·laboració del col·legi, especialment amb el germà director Josep Maria Barcos, es va recuperar l’equip sènior amb jugadors la gran majoria sortits de les categories inferiors del club. Fins arribar a la temporada 2006-2007 culminada amb l’ascens a Primera Catalana del sènior “A” i a Tercera Catalana del sènior “B”.


El Projecte Ploms-Salle Reus

La Temporada 2010-2011 es va signar un històric acord de col·laboració entre el CB La Salle Reus i el Club Natació Reus Ploms en la seva secció de Bàsquet. Gràcies a aquest acord podem gaudir avui dia d’una salut, tant esportiva com social i econòmica, que sens dubte hauria estat inabastable per qualsevol de les dues entitats per separat.

En virtut d’aquest conveni, i a grans trets, les escoles de bàsquet s’unien i amb elles les que ja d’una manera o altra hi estaven vinculades, com és el cas del Col·legi Sant Josep amb el CN Reus Ploms o l’Escola Puigcerver amb el CB La Salle. Els equips de promoció (bàsicament des d’Infantil fins a Júnior) passaven a anomenar-se Salle Ploms i a competir amb uniforme de color verd, mentre que els equips Sènior s’anomenarien Ploms-Salle i competirien amb la clàssica samarreta blanc-i-negra a ratlles horitzontals de l’entitat plomista. Els pantalons, en els dos casos, serien iguals i de color negre.

Com a dada curiosa, el color de la indumentària dels equips Salle Ploms es va triar buscant-ne un que es diferenciés prou bé dels de la resta d’entitats implicades, escoles incloses. Vista la complexitat de posar-se d’acord (ja se sap que en qüestió de gustos és molt complicat trobar unanimitat) es va optar per deixar-ho en part a l’atzar obrint un mostrari de colors per una pàgina aleatòria… I així va sortir el verd que encara avui lluïm amb orgull. Val a dir que la tria va ser prou reeixida doncs el nostre uniforme és ben bonic!

Des de llavors, el conveni s’ha anat renovant anualment per acord de les dues entitats, i s’ha anat ampliant de manera important el nombre d’escoles de la nostra ciutat que creuen en la nostra manera de conduir el bàsquet base i confien en els nostres mètodes i el nostre personal tècnic. Escoles com Joan Rebull, Alberich i Casas, Mowgli, Pi del Burgar,… estan o han estat d’alguna manera vinculades amb Ploms-Salle per tenir cura de les seves escoles de bàsquet. I esperem que siguin més les que s’hi uneixin.

Pel que fa a la resta dels equips, se n’ha mantingut o incrementat any rere any el nombre total, i s’ha millorat notablement el nivell mitjà de les competicions en què participen. Per exemple, la temporada 2018-19 hem tingut 25 equips en categories de la Federació Catalana de Bàsquet (FCBQ), dels quals 14 eren masculins i 11 femenins. En cadascuna de les categories hem tingut com a mínim un equip en competició d’àmbit Interterritorial, fet del qual molt pocs clubs poden presumir.

Mostra de la bona entesa entre els dos clubs i del magnífic resultat que aquesta entesa ha aportat, és que a partir de la temporada 2017-18 l’acord de col·laboració es va passar a renovar bianualment, mantenint la clàusula de renovació automàtica si no s’hi oposa cap de les parts. Com així ha estat sempre i esperem que continuï sent durant molts anys.


El Bàsquet al CN Reus Ploms, camí dels 90 anys d’història

La secció de bàsquet del nostre club agermanat, el CN Reus Ploms, es no només una de les més antigues de l’entitat sinó també de tot Catalunya. Els inicis d’aquest esport al ja centenari club de la nostra ciutat se situen a l’any 1930, amb la creació de la secció. Poc després comença l’activitat competitiva i al maig de 1931 té lloc el primer partit de bàsquet femení de la història a Reus.

Pocs mesos després, a finals del mateix any de 1931, el Ploms participa en un torneig que aplegà els millors equips del Camp de Tarragona: a més dels albinegres hi van prendre part les penyes Ben Forjats i Sempre Avant de Valls, el Reus Deportiu, el Gimnàstic de Tarragona i l’anomenada Penya Hel·lènica. Justament aquest equip va ser el primer rival dels plomistes el 6 de desembre, amb victòria per 9-7. La històrica primera alineació dels nostres va ser formada per: Bartolí, Fàbregas, Pujol Savé, Felip, Ferrús i Margalef.

Durant els primers anys, el bàsquet a Ploms feia d’alguna manera honor als motius que el van fer sorgir com a esport als Estats Units: una activitat complementària que fomentés el joc d’equip en èpoques en què els esports majoritaris, en aquest cas l’atletisme o la natació, no es podien practicar amb la mateixa assiduitat per motius climàtics. Així, atletes i nedadors eren els habituals components dels primers equips de la secció que, poc a poc, va anar guanyant pes i prestigi no només dins del club sinó sobre tot a nivell competitiu.

L’any 1935 el primer equip de Ploms (ja n’hi havia dos, un A i un B!) va guanyar el campionat local de bàsquet al qual hi competien un total de 8 equips. Va ser l’època dels primers derbis contra l’etern rival, el Reus Deportiu, i de les primeres confrontacions en el més ampli sentit del terme. El Ploms A, però, va dominar clarament tots els rivals i va guanyar clarament el partit contra el Reus Deportiu A (segon classificat final) per 34-6. El Ploms B, per la seva banda, va acabar quart per darrere dels dos equips del Reus Deportiu.

Al llarg dels anys, la secció va seguir creixent i, malgrat les inevitables èpoques de crisi, en general es pot dir que ha estat una de les que durant més anys ha permès el CN Reus Ploms liderar l’esport reusenc, i de les que més nivell general relatiu ha mantingut. Per altra banda, i com queda palès al llarg de tota la seva història i des de bon començament, ha concedit la mateixa rellevància a les branques femenina i masculina. De fet, l’equip que més alt nivell ha assolit històricament fou el femení, amb la seva participació a la Primera Divisió Espanyola la temporada 1991-92, gràcies a l’ascens assolit en la temporada anterior en una brillant fase final disputada a Bilbao i en què justament van derrotar en el partit decisiu a les locals del Kaixo BC per 60-51.

Malauradament, i com acostuma a passar quan l’economia no acompanya, l’equip només va poder jugar dues temporades a la màxima categoria, tot i que entremig es va guanyar una històrica Lliga Catalana davant l’Universitari de Barcelona, a Vilanova.

La plantilla d’aquell inoblidable ascens la componien les jugadores Àngels Riera, Carme Gascó, Elisa Clavero, Natàlia Vañó, Olga Cardona, Marta Figueras, Dolors Nollas, Montse Català, Marina Cantenys, Anna Garcia i Sílvia Ruíz.

Els anys següents, i amb les inevitables pujades i baixades i reestructuracions forçoses, el club va aconseguir mantenir-se en un bon nivell competitiu general. Fins que arribem a la unió que explicàvem abans i que ha suposat, entre altres coses, dotar al bàsquet reusenc d’una entitat que aposta decididament per aquest esport de l’única manera que pot ser viable: treballant des de la base, formant jugadors i jugadores que creixin a l’entitat i tinguin el plus que atorga la fidelitat a uns colors, imprescindible per aconseguir que vulguin arribar al màxim nivell que puguin assolir defensant-los.

Prova d’això és la molt majoritària presència de jugadors i jugadores formats a casa nostra als equips sènior que s’ha convertit en un dels nostres trets identitaris -i diferencials- i envejat per d’altres clubs de la nostra zona i d’arreu de Catalunya.


Vivències d’un antic president

He d’agrair l’oportunitat que m’ha donat regir els destins d’aquest Club com a President durant un bon nombre d’anys, en els quals he pogut conèixer i relacionar-me amb molta gent, clubs i entitats vinculades amb el món del bàsquet. He gaudit de molt bones estones en companyia de totes aquelles persones que diàriament hem anat treballant costat per costat per tal de fer del Club i de l’Escola de Bàsquet una entitat de la qual ens pugéssim sentir orgullosos, amb el desig d’intentar que fos un mirall i referent obligat per tots aquells altres Clubs esportius que tenen una cura especial del bàsquet base.

L’empenta i l’indubtable progrés que ha tingut el bàsquet dins la nostra Entitat durant aquests darrers anys ens ha marcat unes empremtes i camí a seguir que hem de saber aprofitar, encoratjant a jugadors, tècnics i directius a no defallir en l’esforç del dia i dia per tal de millorar tant en l’aspecte físic i tècnic esportivament parlant, com en l’aspecte de formació com a persones, ajudant-nos a sentir més solidaris, respectuosos, tolerants i compromesos tant amb els nostres companys d’equip com amb la societat de la qual formem part.

Vaig estar vinculat al Club, primer com a tresorer i després com a Secretari durant el període comprés entre l’any 1981 fins l’any 1988. Posteriorment i a petició de la darrera Junta Directiva encapçalada pel Sr. Santiago Esteva vaig tornar al Club com a secretari en el decurs de l’any 1998, assolint la direcció del Club com a President a finals de l’any 1999, continuant en el càrrec fins a principis de 2007, moment en el qual vaig creure oportú deixar el comandament de la nau del club, donant el relleu a persones valuoses de la meva màxima confiança i amb una gran capacitat de treball que sens dubte podrien continuar i millorar la situació d’aquest gran i estimat Club de Bàsquet La Salle de Reus.

Gràcies a tots per l’experiència inoblidable que m’ha representat poder copsar i viure el dia a dia d’aquest Club durant tots aquests anys i penseu que sempre us portaré a dins del meu cor.

Antoni Cerro i Ferran
Ex-president del C.B. La Salle Reus


Records d’un antic jugador.

En el verano del año 1982 llegué a Reus. Yo había vivido en poblaciones de Castilla, León, Extremadura, Asturias, Galicia, Euskadi y La Rioja. Ni siquiera sabía que existía la lengua catalana, lo que era normal pues Franco había creado una gran brecha entre las diferentes comunidades de hablantes de la península, obviando la existencia de un patrimonio cultural tan importante como son las lenguas. Empecé mis clases en el colegio Prim donde me invitaron a formar parte del equipo de baloncesto por mi elevada estatura y para complementar mi precaria formación física. Allí, Luís Tanco, (ex-alumno del Prim y jugador por entonces de La Salle), pasó a ser mi primer entrenador de básket y mi mentor, pues fue él quien habló a los directivos de La Salle sobre mí, un chaval muy alto, desgarbado, torpe y que ni tan siquiera sabía una palabra de catalán.

Cuando el Sr. Pujol, (no recuerdo su nombre de pila), se presentó en casa de mis padres, lo único que se les vino a la cabeza fue que habría hecho algo malo, pero lo único que venía a decirnos, era si quería acercarme por La Salle a probar si me gustaba eso del baloncesto… Y vaya si me gustó. Tres días después y tras averiguar dónde se hallaba el colegio, me presenté junto a la antigua pista multifuncional al aire libre, donde entrenaban los componentes del equipo infantil, un año mayores que yo, bajo la batuta del que a partir de ese momento sería para siempre “mi entrenador”, Don Pascual Martí Callergues.

Me invitó a entrar a la pista, me presenté, me presentó él a los que serían mis compañeros ese año, (Oscar Giró, Jordi Utches, Quico, Pascual, Jimmy, Tombes y algunos que desafortunadamente no recuerdo), me dió un balón y me dijo que tirara a canasta. Estábamos en el centro de la pista, los focos encendidos y una humedad que caía y te helaba, y vaya pedrada le dí al tablero. Me bautizó inmediatamente como “Julius”, en referencia graciosa a Julius Erving, y a partir de ahí… 5 años, 5 temporadas, el período de tiempo más determinante de mi vida, en mi educación, 5 años que me regalaron La Salle, el Sr. Martí y todos mis compañeros de equipo, que quiero pensar que van a ser mis amigos para siempre.

Aunque también me entrenaron Ramón Marímón, Quim Camprubí y un entrenador de Tarragona que se apellidaba Rovira, además de los entrenadores que tuve más tarde en Cartagena, Toledo, Ponferrada, etc., mi entrenador es y será para toda la vida Pascual Martí y por eso ahora que tengo ya 39 años, 3 hijos y entreno a 2 equipos de cadete masculino en Valencia, quiero rendir homenaje a mis compañeros de La Salle: a los que he nombrado, a los que no recuerdo y a Artur Martí, Pep Marsal, Billy, Fito, Alfons Monclús, Salva Pinyol, Xus Planesas, Albert Homdedeu, José Basco, Jordi Rull y Albert Tombes, i esmentar que gràcies a tots ells sé parlar català, conec la cultura catalana i rebutjo les opinions en contra dels catalans perque no tinc cap record negatiu respecte a la meva estància a Catalunya; molt al contrari, tota la gent que em vaig trobar, l’únic que van fer és facilitar-me al màxim la meva integració. Moltes gràcies a La Salle que em va donar tant.

Julio Alonso Martín Martínez
ex jugador del C.B. La Salle Reus 1982-87


Entrevista a l’anterior President del Club (Sisco Llorach), Abril de 2014.

Ara farà quatre anys de l’acord històric d’unir una gran part del bàsquet de la ciutat de Reus signat per Club Bàsquet La Salle Reus i Club Natació Reus Ploms, clubs tradicionalment rivals esportius entre si, quina valoració en fa?

Aquesta és la quarta temporada del Conveni i crec que la valoració és força positiva per les dues parts. Si recordem la situació inicial de partida dels 2 clubs per separat, i la situació actual del projecte Ploms Salle, crec que es posa de manifest que la unió ha estat molt beneficiosa.

Al final, el model de Club que estem intentant crear, persegueix que més jugadors/es puguin jugar a bàsquet, al seu nivell, i amb les seves diferents expectatives i motivacions. I que tot aixó ho puguin fer a la seva ciutat: Reus. La suma de sinèrgies entre Salle i Ploms permet que aixó sigui possible. Per separat no ho hagués estat.

Aquesta unió gaudeix de bona salut? Està previst ampliar l’acord?

Any a any, temporada darrera temporada, hem anat evolucionant i enfortint més els llaços entre les dues entitats, fins la temporada actual en què vam decidir portar-ho d’una manera unificada, amb una sola junta directiva. He de dir que dintre de la secció de bàsquet de Ploms hem trobat persones entregades pel bàsquet, i que no paren de treballar pel Ploms Salle, un exemple més de que la unió ens enforteix. Cada any ens reunim amb la Junta Directiva del C.N. Reus Ploms i anem renovant el conveni de col.laboració. Per la temporada vinent està previst fer-ho aquest mes de març.

Ara fa dues temporades l’equip Sènior A masculí va assolir esportivament l’ascens a la lliga EBA però es va renunciar a la nova categoria. Per què?

Per nosaltres va ser una decisió dolorosa, tota vegada que el que s‘havia guanyat a la pista, no vam ser capaços de ratificar-ho als despatxos per motius econòmics. Va ser una llàstima que Reus no tingués per primera vegada a la seva història un equip a EBA. Vist en perspectiva, potser ens va arribar massa aviat, ja que cal recordar que acabavem de pujar de 1a catalana. Sempre hem considerat que la nostra gestió econòmica no podia hipotecar futures temporades i en la situació d’aquells anys calia ser molt prudents si no volíem posar en perill la nostra serietat en el compliment dels nostres compromisos.

Els equips actuals Sènior A tant Masculí com Femení estan a Copa Catalunya; és la categoria que els hi correspon per estructura del Club i mitjans de què disposa?

Entenem que sí, però també esperem que en el futur poguem assolir categories més altes. Per aixó hem de seguir creixent com a Club: amb més jugadors/es de la nostra base que es vagin incorporant als primers equips, amb més aficionats al pavelló animant als nostres equips, amb més entrenadors/es millors i formant-se cada any i també, per què no dir-ho, amb més pressupost.

Segons el seu criteri què li manca a la ciutat de Reus per tal de que pugui gaudir d’un equip de bàsquet professional? S’ha de dependre de les subvencions ?

És clar que per tenir un equip a LEB o superior necesites uns patrocinadors que ho permetin econòmicament. Però crec que no és l´únic necesari. Darrera d´això hi ha d’haver un club, una il.lusió de molta gent, una ciutat, una afició. La història del bàsquet està plena de projectes creats únicament sobre els diners d’un sponsor, que al final han fracassat.

Què es el que ha canviat al Ploms Salle per que hagi passat de ser un club on els jugadors estaven de pas, a un club on ara molts jugadors de la base volen formar-ne part?

Des de la part esportiva crec que s´està treballant bé amb la formació dels nostres jugadors, amb serietat, amb compromís i amb rigor. Aixó s’està veient refermat en resultats, i no parlo només dels esportius, i per aixó moltes famílies confien amb nosaltres.

L’estructura del club ha de ser molt complicada per controlar a 35 equips federats i quasi 500 jugadors? Com s’ho fan?

Tenim separada la part esportiva de la part directiva, encara que lògicament hi ha una connexió contínua. La part esportiva recau en el Director Esportiu pel que fa el Ploms Salle, i després a cada escola hi ha els seus coordinadors. La junta directiva la formem un equip de 13 persones, que ens repartim diferentes tasques que són molt diverses: material i equipacions, comptabilitat-seguiment pressupostari, xarxes socials i web, secretaria, mitjans de comunicació, etc.

Tot aixó combinat amb l´organització dels diferents actes que tenen lloc durant la temporada: presentació dels equips, trobades d´escoles, clínics, torneig de les XII Hores, jornades formatives, festa de cloenda, campus, etc. Com bé dius, és complicat, però justament això demostra que la feina d’aquestes persones és excel·lent, cadascú en la mesura de les seves possibilitats, i tots d´una manera totalment desinteressada invertint molt de temps i esforç sense cap compensació econòmica.

Com es porta això de ser un esport que a la ciutat de Reus ha de lluitar amb el futbol i l’hoquei?

El bàsquet a Reus és el segon esport en nombre de llicències de jugadors/es. No es tracta d’entrar en una lluita amb els altres esports sinó que, poc a poc, el bàsquet per sí mateix vagi agafant més rellevància i la seva importància.

Com valora en general la present temporada dels equips de l’entitat i el seu futur?

Amb 35 equips, tenim 35 valoracions diferents. Potser repassar un per un cada equip seria molt llarg. A mi no m’agrada fixar-me especialment o únicament en els equips de Copa, perquè sembla que no es doni importància a la resta, i t’asseguro que se li’n dóna. Sí que em sembla, en la situació actual dels equips de Copa, que cal dir que tenen tot el recolzament de la Junta Directiva, que sabem que lluitaràn fins l’ultim minut per salvar la categoria, que sabem que està molt difícil, però que per la seva part no quedarà.

Aprofito també per demanar desde aquí, el màxim d’ajuda de tot el Club, animant cada dissabte als nostres equips al nostre pavelló.

Durant el mes de maig d’enguany es farà la 33a edició de les XII Hores de minibàsquet. Quants equips està previst que hi participin?

Doncs encara no hem tancat les inscripcions i ja tenim més de 70 equips, dels quals 50 són de fora de Reus. Creiem que l’edició d’enguany serà un rècord de participació i estem molt contents. Això el situa com un dels Torneigs referents de minibàsquet dintre de l’estat.

Les XII Hores és un torneig molt especial per tots nosaltres, on invertim moltes hores i esforços. Voldria remarcar que és un torneig de MINI, per tant els més petits passen a ser els protagonistes, i tot el Club es bolca en ajudar a que quan siguin més grans recordin les seves XII Hores.

La temporada vinent vostè farà 6 anys que ocupa el càrrec de president, té pensat presentar-se a la reelecció? Quina valoració fa del seu mandat fins ara?

El mandat d’aquesta Junta Directiva conclou a la finalització de la propera temporada 2014 – 2015 (juliol del 2.015). En l’ultima reunió de junta que vam tenir fa uns dies, vam decidir convocar les eleccions al gener del 2015, per tal de que poguem compartir uns mesos amb la nova junta i poder anar-li transmetent tot el bagatge d’aquests anys i que també vagin participant de la preparació de la temporada 2015-2016.

No em presentaré a la reelecció, ja que em sembla que és bo que hi hagi rotacions en aquests llocs, perquè el realment important és el projecte i no les persones que n’estàn al capdavant. De totes maneres, que no dubti qualsevol persona que vulgui presentar-se que tindrà tot el nostre suport i que l’ajudarem amb tot el que ens demani.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.