Segons diuen les cròniques, tal dia com avui de fa 125 anys, el 1891, un senyor a qui mai no lloarem prou, de nom James Naismith, va fer possible el primer partit del joc que havia inventat ell mateix i al qual donaria el mateix nom amb què encara avui el coneixem arreu: basketball.
Professor d’educació física a l’YMCA (Young Men’s Christian Association, Associació de Joves Cristians) de Springfield, Massachusetts, el professor Naismith va rebre l’encàrrec d’idear una activitat esportiva que es pogués practicar en recintes tancats durant els mesos d’hivern, donada la duresa del clima hivernal de la zona. Les condicions que el seu cap de departament li va imposar eren bàsicament que el joc no necessités molt d’espai, que ajudés als atletes a mantenir-se en forma i especialment que el joc havia de ser “just per tots els jugadors i no massa dur”.
Naismith es va guiar per tres idees principals, basant-se en els esports llavors més populars als Estats Units: rugby, futbol (soccer europeu i football americà), hoquei sobre gel i beisbol, així com l’avui no tan estès lacrosse. Buscant avantatges i inconvenients en uns i altres, va decidir tres aspectes que després serien claus en el desenvolupament del nostre esport: la mida de la pilota (es va basar en la de futbol), l’ús únicament de les mans per moure-la, i la posició elevada del “gol” enlloc de la més típica porteria (que implicava l’absència de porter)… Per anotar, en definitiva, es forçava els jugadors a llençar la pilota amb les mans per sobre dels seus caps. Una de les poques regles bàsiques actuals que no va incloure d’inici va ser l’obligació de botar, ja que segons la seva concepció inicial del joc no es podia córrer per la pista amb la pilota agafada, sinó que aquesta s’havia de passar abans de poder moure’s, mentre que qui tenia la possessió havia de romandre quiet.
Com a primera forma d’objectiu (goal segons el concepte en anglès) per on introduir la pilota va pensar en una anella, i pel primer intent de partit el millor que va poder aconseguir van ser uns cistells de préssecs (veure la foto que acompanya l’entrada), que es van penjar a la reixa de la grada del gimnàs. A manca d’un nom millor, el Sr. Naismith va pensar que “basketball”, literalment cistella-pilota, seria apropiat… I aquí va començar la llarga i apassionant història d’aquest esport.
Un cop establert tot això, va reflectir les seves idees per escrit en forma de les 13 regles bàsiques del bàsquet, que han evolucionat amb el temps fins el reglament actual però sense patir massa canvis. Com a curiositat, entre les primeres regles que s’hi van afegir hi havia la de fer un salt entre dos al mig de la pista… cada cop que hi havia una cistella!
La imatge que veieu a sota d’aquest paràgraf correspon a l’original escrit a màquina i signat pel propi Naismith i que ell mateix va penjar a la paret del gimnàs on es va dur a terme el primer partit, amb la finalitat de que els jugadors les aprenguessin abans de posar-s’hi.
I aquesta seria la transcripció traduïda d’aquestes 13 regles que van donar origen al nostre esport:
– La pilota que es farà servir serà una ordinària de futbol.
1. La pilota pot ser llençada en qualsevol direcció amb una o les dues mans.
2. La pilota pot ser colpejada en qualsevol direcció amb una o les dues mans, però mai amb el puny.
3. Un jugador no pot córrer amb la pilota. L’ha de llençar des del lloc on l’agafa. Es pot permetre que un jugador que l’agafa mentre corre doni alguna passa abans d’aturar-se.
4. La pilota ha de ser subjectada amb una o entre les dues mans. Els braços o el cos no poden usar-se per a subjectar-la.
5. No es pot empentar l’oponent, agafar-lo o colpejar-lo. La primera infracció serà castigada amb una falta, la segona desqualificarà l’infractor fins que s’anoti el següent punt. Si s’aprecia una intenció evident de lesionar, la desqualificació serà per la resta del partit, sense possible substitució.
6. Es considerarà falta colpejar la pilota amb el puny, les violacions de les regles 3 i 4, així com el descrit a la regla 5.
7. Si un equip comet tres faltes consecutives, es comptarà un punt per a l’equip contrari. S’entén per consecutives el fet de que entre elles no se’n produeixi cap de l’equip rival.
8. Els punts s’aconseguiran quan la pilota es llenci o colpegi de forma legal i caigui dins de la cistella, quedant-s’hi. Els defensors no podran mentrestant tocar ni desviar la pilota. Si aquesta es queda suspesa al límit de la cistella i un contrari la mou, comptarà com un punt.
9. Quan la pilota surti fora de banda, serà llançada dins del camp i jugada per la primera persona en tocar-la. En cas de lluita per la possessió, l’àrbitre llençarà la pilota en línia recta cap al terreny de joc. La persona que serveix té cinc segons per a fer-ho, i en cas de que la retingui per més temps passarà [la possessió] a l’adversari. Si qualsevol dels dos equips persisteix en endarrerir la posada en joc, l’àrbitre ho sancionarà amb falta.
10. L’àrbitre auxiliar sancionarà els jugadors, n’anotarà les faltes i avisarà a l’àrbitre principal quan algun equip cometi tres faltes consecutives. També podrà desqualificar jugadors, d’acord amb la regla 5.
11. L’àrbitre principal decidirà sobre la possessió de la pilota, quan aquesta es troba en joc, si està dins dels límits del terreny i a quin equip correspon la possessió. També portarà el control del temps de joc i decidirà quan s’aconsegueix un punt i en mantindrà el compte per cada bàndol, així com qualsevol altre deure habitualment responsabilitat de l’àrbitre.
12. El temps de joc serà de dues meitats de 15 minuts amb un descans entre les dues parts.
13. L’equip que aconsegueixi més punts serà el guanyador. En cas d’empat final es podrà, previ acord dels capitans respectius, continuar el joc fins que s’anoti un nou punt [sent guanyador evidentment l’equip que l’anoti].
De puny i lletra del Sr. Naismith es llegeix a sota: “Primer esborrany de les regles del basketball. Penjat al gimnàs per tal de que els nois puguin aprendre’n les regles. Desembre de 1891.”
Poc a poc, el bàsquet es va anar popularitzant al campus de la Universitat de Springfield i només dos anys després, el 1893, el moviment YMCA el va anar estenent, primer als Estats Units però de seguida internacionalment.
El propi Naismith va traslladar-se a Denver, Colorado, per llicenciar-se en medicina, i després a la Universitat de Kansas a la població de Lawrence. Allà, el 1898, es va convertir en entrenador de bàsquet i, sobre tot, en formador d’entrenadors, donant inici a una llarguíssima llista que, com tot en el món del bàsquet, va comencar amb ell.
James Naismith va néixer de fet a Canadà, a la ciutat d’Almonte, Ontario, el 6 de novembre de 1861. Va morir el 28 de novembre de 1939 a l’esmentada ciutat de Lawrence, Kansas. L’estàtua que veieu a la foto està situada a la seva població natal.
Tots els qui estimem el bàsquet li devem molt al Sr. Naismith, així que avui, com cada dia que practiquem el nostre esport, és una bona ocasió per recordar-lo i donar-li les gràcies.
Visca el Bàsquet!
