Com és ben sabut, l’evolució de la pandèmia de COVID-19 no està seguint el curs que esperaríem i desitjaríem. Aquest virus és més complicat d’aturar que altres als quals estem més acostumats, però a sobre no sembla que la societat en general estigui posant de la seva part tot el que cal per aturar-lo. De l’optimisme raonable dels mesos d’estiu hem passat a una situació de desconcert generalitzat i a la por de que tot es torni a torçar.
Des de l’actitud excessivament despreocupada d’una part de la ciutadania (sembla mentida que hi hagi encara qui no hagi entès el que ens estem jugant!) fins a les comunicacions i decisions, sovint erràtiques, dels governants, el cas és que la situació sembla encara lluny d’estar controlada. I per desgràcia no sembla que sigui qüestió de països sinó que segueix afectant de forma generalitzada a tot el món i a Europa en particular.
En la part que ens toca, la de l’esport i el bàsquet en particular, crec que estem en condicions d’afirmar que ens trobem en un dels sectors que més seriosament ha afrontat la situació i que amb més cura (tot i la limitació en els mitjans de què disposem les entitats no professionals) ha mirat de protegir-se i protegir a la vegada el conjunt de la societat.
Ho hem dit molts cops però no ens cansem de repetir-ho: el bàsquet és cultura, i és salut. El bàsquet és cultura de la salut, i els hàbits que fomenta entre les persones qui el practiquen, més les mesures especials que s’han d’adoptar en una situació com la que estem vivint, són clarament efectius.
No disposem de dades estadístiques oficials per contrastar-ho, però és un fet innegable que, des de l’inici de la pandèmia, al Ploms-Salle Reus no hem hagut de lamentar cap cas confirmat de contagi intern en cap dels nostres equips, tot i que evidentment s’han detectat casos potencials (provinents de possible contagi extern) que han estat tractats de manera adequada seguint els protocols que, en el nostre cas, han marcat el CN Reus Ploms i les autoritats de Reus pel cas de les instal·lacions esportives municipals. I aquest, pel que sabem, sembla ser el cas general en les entitats del nostre voltant.
Malgrat això, l’esport no professional segueix veient restringida de forma total la seva activitat competitiva. Tot i que esperem que el proper cap de setmana dels dies 31 d’octubre i 1 de novembre es pugui per fi iniciar la temporada, ens trobem en un tens compàs d’espera ja que la situació general no sembla que inviti a l’optimisme i les informacions, com dèiem, sòn com a mínim poc clares.
I remarquem que ens referim a l’esport no professional i de base, ja que evidentment el professional es mesura per altres rasers i, malgrat l’abundància de casos de contagi directe en clubs de diversos esports, ningú no sembla voler posar-s’hi amb la mateixa severitat que sí se’ns aplica als clubs modestos. Suposem que, a banda dels més i millors mitjans de què les entitats profesionals disposen, els diners tenen, com en tots els àmbits de la vida, molt de poder…
S’oblida, tanmateix, que l’esport professional no existiria si no fos per l’amateur. Ho hem dit també molts cops: l’esport es regeix com una estructura piramidal, amb l’elit al cap d’amunt i la base a baix de tot. Una piràmide necessita que aquesta base sigui prou àmplia i sòlida per poder ser aixecada i, sobre tot, sostinguda. Les que es volen fer massa altes i primes o les que directament són construïdes de cap per avall, no són gens estables. Si no fos pels mil·lers de nenes i nens que practiquen cada dia l’esport a les escoles o als clubs com el nostre, i que competeixen cada cap de setmana amb els seus equivalents d’altres llocs, l’esport professional es quedaria ràpidament sense base, i per suposat que trontollaria.
No demanem pas cap privilegi especial, sinó simplement que es tingui en compte que, a banda d’una font inesgotable de talent per nodrir l’elit de l’esport (amb mitjans molt limitats en la majoria dels casos), som com dèiem una font de salut d’efectivitat contrastada. Fer esport no et garanteix cap mena d’immunitat davant un possible contagi, però sens dubte et posa en una millor situació per superar-lo. Esperem que les autoritats ho tinguin en compte i que, si decideixen seguir ajornant l’inici de les competicions esportives, sigui per raons ben sòlides i pel bé comú. I que n’assumeixin les conseqüències i siguin capaces d’ajudar a pal·liar-les quan la situació, esperem que algun dia, es normalitzi.
Seguirem doncs a l’espera i confiant en, com a mínim, tenir aviat més clar el camí pel que podem esperar que transcorri la temporada. I us en seguirem informant quan hi hagi canvis significatius. Gràcies per la vostra paciència i, un cop més, i més que mai…
SALUT I BÀSQUET!!!
